divendres, 26 de novembre de 2010

Vida



“Jo seré núvol algun dia,
  i el vent em portarà a qualsevol lloc,
  i seré pols i terra i herba,
  i ningú podrà dir-te a on sóc...”


Arribarà un dia... sí, arribarà un dia que no prendré part en  aquesta atapeïda carretera de la vida. Arribarà un matí fred i assolellat, com el d'avui, en el qual el instint pugui més que les obligacions, un matí en què s'imposi el cor al raonament, en el que oblidaré que m'he de desviar a la inexorable sortida 21 de l'autovia que condueix a les portes de la meva quotidianitat i segueixi camí fins, qui sap on?

No em fa por que arribi, tot i que espero que el meu vehicle, que un dia va ser nou i  que a hores d’ara encara té una potència raonable, en aquell moment no sigui més que un entranyable estri amb rodes que encara guardi forces per continuar movent-se, sempre que no li demanis que faci ostentacions de velocitat sobre l'asfalt. 

No necessito  res més que poder comptar amb un vell motor, quan arribi el dia en què no prengui aquesta desviació de la carretera.

Posats a escollir, és preferible marxar amb un tranquil rumor de fons com a company final de viatge fruit de molts anys de rodatge, abans que el del terrabastall de cents de cavalls, per descomptat. 
Aquest pausat so de la màquina cremant combustible, ajuda a oblidar l'estupidesa de l'ésser humà i a posar al seu lloc -a cents de quilòmetres de distància- als qui prefereixen anar amb presses sense saber on van, o als que  llencen al aire paraules com "traïció", “interès”, "rancúnia", "decepció", "mentida", "revenja", "càstig" o "misèria", paraules grandiloqüents  que sovint no mostren res més que la falta de seny de qui les pronuncia amb voluntat de fer mal.

Qui necessita un món com a aquest tenint per davant una prometedora autopista que et condueix enlloc?
Sé que el viatge conclourà quan s'esgotin la gasolina o els diners... Quan això passi deixaré aparcat el vehicle i sortiré a conèixer el que el destí m'ofereixi.

Potser trobi un desert sense ànimes amb qui pugui compartir les meves penes i alegries; o potser aparegui per aquell paratge gent igual de mesquina que la que vaig deixar enrere; potser em trobi amb persones que parlin un llenguatge desconegut per mi o que no entenguin el que jo parlo; però també és possible, molt possible, que allà –on vulgui que sigui aquest destí- visquin homes i dones als que els hi  agradi agradar als nouvinguts, amb cents de contes per comptar a la seva memòria, i milers d'històries per compartir en la seva ànima. Éssers que no mesurin a l'altre per el que puguin treure d'ell, sinó per el que  puguin oferir-li; éssers nets i generosos en definitiva que entenguin que l'important no és lo alt que va ser el bressol on vas néixer, ni lo gran que és la casa on vius, sinó lo neta i polida que tens la teva part del carrer que comparteixes.

Sí, arribarà un dia en què segueixi lentament camí a la recerca de la vida mateixa.