BON ANY!!

Quan era una nena, escrivíem el Cap d'Any sobre el marbre blanc de la taula de la cuina de la casa dels meus avis. Sopant a torns. Primer els nens. Després la gent gran.
I mentre els adults celebraven i parlaven de les seves coses, d'aquelles coses que a mi em sonaven tan llunyanes i incomprensibles, nosaltres remenàvem armaris  i ens disfressàvem amb llençols vells i els vestits i les corbates del baguls de fusta  de les golfes.

En aquells anys el centre era la tele, primer en blanc i negre i desprès en colors. Les gales interminables, totes d'or i purpurina barata. El Thriller de Michael Jackson, la teta de la Sabrina, el raïm menjat a deshora per culpa d'una presentadora despistada i els quarts que no eren quarts. I els especials de Martes y Trece de fons, mentre després del ressopó, fèiem  partides aferrissades al “Ramiro” que ens escuraven la calderilla de les butxaques, i ens feien passar l’estona fins a la matinada.

Va arribar el temps de la vida per davant. Menjar el raïm a corre-cuita, amb el vestit nou i el pentinat de perruqueria per sortir a cremar la nit. I tornar a casa quasi de dia, de vegades sense ni haver-ho passat bé de debò, però amb el cansament i la ressaca a l'ànima. I despertar  amb el riure de la veïna que veia una d'aquelles obres de la Lina Morgan, un colacao ben calent i de tornada cap al llit, que el cos no estava per masses bromes...

Després va venir la calma.

Curiosament aquests són els Caps d’Any que menys recordo, potser perquè creia tenir-ho tot, i no era conscient del delicat equilibri que governa les nostres vides.

Porto una bona estona intentant recordar algun detall especial de l’últim, però no me’n surto.
Potser és que només trobem a faltar les coses quan les hem perdut definitivament, potser és que som tan capsigranys, que no sabem apreciar els petits instants de felicitat fins que s'escapen per la finestra oberta, volant com ocells de la gàbia, per no tornar mai més.

Però sigui com sigui, el que més celebro i agraeixo és el fet de poder ser-hi tots junts, el poder anar fent camí amb els qui estimo, perquè encara que son uns temps delicats i difícils, també hi passen coses bones i especials.

I així, enredats en somnis, records i absències, anem deixant passar els dies i les hores. I gairebé sense adonar-nos, tornem a estar davant d'un televisor encès, o al voltant d’una taula, o al mig de la plaça, amb dotze raïms al plat, prenem consciència de lo ràpid que passa el temps.

Feliç Nit. Bon Any. Que es compleixin tots els somnis i propòsits i sobretot, que sigui per molts anys més.

Mala Sort

                                            JUICY SALIF, Philippe Starck 1990 (Relats Conjunts)

Era un bon viatge el que portava a la deixalleria, l'últim del dia. Una rentadora i uns quants  quilos de xapa de la  prestatgeria de la botiga que feia dies que aguaitava, quan se’n va adonar  que estaven de reformes. També algunes cosetes més petites, restes de articles que no és venien. “-Espremedores-” li havia dit la mestressa quan ell li havia preguntat per aquells estris de tres potes mentre els  anava carregant al carretó.

“-Espremedores de què? de butxaques?” -havia contestat ell fent broma mentre ja pensava a quant vendria aquella quincalla. Semblava alumini, almenys deu o dotze euros en trauria.

Ja havia perdut el compte dels anys que portava amb el seu  carretó traginant amunt i avall per carrers i barriades.

No recordava la seva edat ni el dia del seu aniversari, ni tampoc si alguna vegada ho va saber. La seva germana deia que seixanta i escaig. La seva germana... que bona que era! Si no hagués estat per ella, no hagués pogut criar els seus dos fills. Ella i el seu home vivien en un pis de “La Mina”, un bloc de totxanes amb un sostre molt millor que el de  la seva barraca del Camp de la Bota;  allà li va portar els nens quan va morir la seva Santa,  per poder seguir treballant i guanyar-se la vida per  la canalla.

Feia molt que no els veia. Abans, de petits, quan no eren a casa , aprofitava per portar els diners que aconseguia amb la ferralla.

N’estava orgullós d’ells.

Ara que eren grans i vivien pel seu compte, seguia enviant-los diners. L’Eugeni, el rector, l’ajudava amb això dels ingressos i dels bancs, perquè ell amb prou feines si sabia llegir.  Als nanos, els hi havien explicat que aquells diners eren d’uns fons  d’estalvis que els hi havia deixat el seu pare, que va morir sent marí mercant. Lo de “marino” va ser  idea seva; sempre li havia fet il·lusió poder navegar pels mars, com a les pel·lícules que veia a vegades “d’estranquis”  a algun cinema de carrer a l’estiu.  

I aixì és va anar consumint de mica en mica, entre “bocates” de mortadel·la i “quintus”, empenyent el carretó, arreplegant i venent tot el que hi cabia  perquè no els faltés de res al nens, com havia promès a la seva dona.

De vegades el de la deixalleria li deia:
“Roman, fas mes viatges que el vint-i-nou! - mentre li pesava la càrrega a la bàscula - això no serà pas robat?”

“-Abans mort, paraula de gitano!”- responia sempre-. I era veritat. Abans mort que portar diners robats als seus fills.

Els va veure créixer des de lluny. Des de darrere d'un contenidor quan anaven a l'escola o des del fons de la parròquia quan van fer la comunió. Amb llàgrimes als ulls va pensar que això era millor a que sabessin qui era ell en realitat: Un drapaire, un pobre drapaire amb el “trajo” estripat, una gorra vella, unes espardenyes i el sac a l’esquena, com van ser abans que ell el seu pare, i el pare del seu pare.

Quina mala sort, havia d'haver mirat bé abans de creuar de nit la carretera. Van ser les presses perquè no li tanqués la deixalleria.

En Roman va mirar el seu  carretó destrossat per l’impacte, i tota la càrrega escampada al voltant. La requincalla brillava i l’enlluernava per les llums  d’aquella ambulància amb un enorme “112” pintat al costat, mentre aquella gent intentaven salvar-lo estirat a la cuneta.

“Espremedores...” -va pensar en mig d’una mena de boira- “ Per treure-li el suc a què? ... a la vida, potser?”

I va tancar els ulls.
I va navegar.

Campions!

Dissabte el FC Barcelona va guanyar la final de la competició Europea més important davant un magnífic rival, el  Manchester United.

Cal  treure’ns el barret davant  del Manchester, perquè de tots els clubs als que s'ha enfrontat el Barcelona, ​​crec que ha estat el més assenyat, el millor rival, el més respectuós i el més elegant de tots . (Elegants fins hi tot quan arribaven a l'estadi, tant tocats i posats i ben vestits, recoi!)

 El seu capità va admetre que mai havia jugat contra un equip com el Barcelona, i que la victòria havia estat molt merescuda. El seu entrenador, Sir Alex Ferguson, una llegenda del futbol anglès, més del mateix al reconèixer que mai fins ahir, havien rebut un “bany” de joc com el que els hi va caure al damunt . Això si que és saber perdre!

Suposo que ningú s'atrevirà a dir  que lo de dissabte no va ser futbol, no? Suposo que ningú tindrà els trons de posar en dubte el joc del Barça, oi? Ni teatre, ni àrbitres comprats ni  romanços, ni po... Ui, ui, ui! d'això..."punyetes" en vinagre per tocar el que no sona . Perquè si quedava encara  algun dubte sobre quin és el millor equip d'Europa ( i  casi afegiria  que del món), va quedar molt clar que, ara per ara, aquest equip és el Barça.

La de comentaris que hem tingut d'aguantar durant tota la temporada; la  mala baba que hem hagut de suportar: que si dopping, que si els àrbitres només afavoreixen el Barça, que si som uns teatrers ... doncs NO! Com ahir va dir en Piqué al Camp Nou, mentre els altres jugadors es mossegaven la llengua per no dir el que realment pensaven, els del Barça no fan res de tot això: només juguen a futbol, i renoi, que bé que ho fan!!

Quin  partidàs! quins passis! quina demostració de joc! quins gols! quins jugadors! quin entrenador! quin club! quina afició!!  Ai! que em quedo sense alè una altre vegada!

Que em dieu de la passada de Xavi a Pedro? genial, increïble!
I del gol de Messi? En tots aquests anys no l'havia vist tan eufòric en la celebració d’un gol! Que gran, però que gran que és aquest nano!
I la meravella de Villa què, eh? muts es van quedar amb el tros de golarro que va fer, i consti que s'ho mereixia el xicot que n’hi entrés un d’aquests, tu!
I en Guardiola ... ainsss! quina humilitat i que guapo i que “senyor”!! Va fer que els seus jugadors fessin el passadís d'honor al Manchester. Esportivitat absoluta,  i “saber estar”, com sempre.

I a casa, una gran festa! Primer molts nervis tot i veure lo bé que ho feien, (sóc patidora de mena,  i no puc fer-hi més i els meus ja ho saben: jo pujo i baixo escales quan hi ha un partit així, i ostres si me’n vaig fer un tip d’anar amunt i avall entre gol i gol!) I després al final, explosió d’alegria, pell de gallina i emocions a vessar que  fins i tot, em van fer caure la llagrimeta quan en  Puyol va cedir el braçalet de capità a Abidal, i aquest va alçar la copa; quin gest! quins valors! Que bons que sou nois!!

Amb els temps que corren, al cap i a la fi el futbol no ens dóna pas de menjar, ja ho sé, però que carai! Diades com la de dissabte són les que fan que aquest món nostre no s'oblidi de la il·lusió, i ens facin sortir al carrer amb rauxa a fer volar unes senyeres amb els nostres colors, i a cridar de goig per deixar anar tota la ràbia i tensió acumulades.

I tot això sense haver de preguntar-nos "per que?" ...Que quin per que? Que per que els embolcalls dels “Sugus” de pinya són blaus, per exemple?  no sé, però el que si sé, és que l'important no és l'embolcall, sinó el de dins, el fons de tot plegat.

“El futbol et torna el que li dónes”. Oh i tant! I la glòria és nostra.

Visca el Barça i Visca Catalunya!!

 

E.O.I.

"Partes" de guerra dels meus  examens a  la Escola Oficial d’Idiomes:

-  Primer “Writing”de Maig, el de “lamarequevaparirelsdelondonielgoldeneyedelapunyeta”. 

    Notes: B1: 4 - B2: 2 . 

    Es a dir, un 6 pelón, que suposa la primera  catejada...sort que farà mitjana  amb l’altre redacció que hem de fer!.

-   Segon “Writing”una setmana després. Impressió en  acabar: "sembla que més bé... "

    Resultat: B1: 4 - B2: 4 . Total: 8 que fent mitja amb el primer, em deixa un 14%, o el que és igual,  un 7 per aquesta destresa. De moment, una al sac.

-  Examen de “Grammar” ( el més llarg i feixuc ). Impressió en acabar: Regulín tirant a “no sé pas si...”. 

   Nota: 12 sobre 20. 

   Ja ho sabia! Ai Senyor! la cosa pinta malament,( calia un 13 mínim per aprovar ) haurem de apretar com sigui en els que falten!!

   

-  Examen de “Listening” ( el que més por em fa sempre ). Impressió al acabar: Un desastre absolut o altrament  dit, “quinamerdadexamenquehefetperlamordedéusenyor”. Nota: 8,5  sobre 20. 

    Desesperació. 

    Començo a fer càlculs matemàtics de mitjanes i combinatòries, com els dels equips de futbol a punt de baixar a segona a final de temporada...

-  Examen de “Reading” el mateix dimecres. Impressió al acabar:  "Aquest sí, rodó!"

    Nota: 20 sobre 20. Visca! 

    Encara em queda l’últim i definitiu; cal esmolar les eines i posar-hi els cinc sentits  perquè pot ser el decisiu.

-  Examen de “Speaking” l’altre dimecres. Impressió en acabar: “Home mira... potser ho he fet prou bé, no?”. 

    Nota: 8,25 ! El meu primer 8,25 per xerrar en English que em dona el tant per cent necessari per aprovar la segona avaluacióóóóóóóóóo´!!

El dilluns passat, Notes finals de les avaluacions: 72,5% ò sigui, un notable, que  serveix per saber que sóc APTE per passar de curs. ( Que ho sóc per altres coses, ja ho sabia d’abans! )

He aprovat, he aprovat, he aprovat!! Sóc una dels únics cinc de tota la classe que hem aprovat sense haver de presentar-nos  a l’examen oficial de Juny!!!

Ja he dit que he aprovat?  Doncs: HE APROVAAAAAAT!!!!

Estic cansada...

Cansada de tot? no, de tot no, però si de moltes coses. Estic cansada de tot i de res ... estic cansada d'estar cansada.  

Setmana d'exàmens... qui em manava a mi ficar-me en aquests rebomboris a hores d'ara una altra vegada!!

Relats Conjunts: Diada de Sant Jordi

 

Arrugues a la pell de les meves mans llaurades pel temps. A la penombra de la cambra prop del balcó, envoltada de silenci i pols, observo  com aquests dits vells i  llargs aferrats a les cortines, em deixen veure el que passa a  fora. A la Rambla de les Flors, avui una  vegada més és festa, i tot és un anar amunt i avall de gent, colors, olors, sentiments i tradicions.
He viscut sola aquests darrers i feixucs anys. No sé quants, n’he perdut el compte. Gairebé sense sortir de casa. Ja no vull veure el món. Prefereixo evitar-lo del tot. La meva ment té millors paisatges, carrers i llocs, on la gent que vaig estimar i encara estimo, segueix viva.
Avui, com passa una vegada a l’any per aquesta diada, m’ha arribat la rosa. Me la envio a mi mateixa, encarregada dies abans i acompanyada d'una carta... d'aquesta manera, continua arribant.
Sempre és el mateix antic missatge, l'escrit per ell fa tant de temps.

Com el trobo a faltar...
Tremolant de expectació, em vaig a seure al sofà i tornaré a rellegir-lo una vegada més, mentre encara em quedi alè i encara sigui jo mateixa...

Bon Dia!

Ara fa sol. Han caigut quatre gotes i sembla que tot sigui més net, com si ho haguessin rentat. Els arbres de darrera casa tenen les fulles, que tot just broten, farcidetes de gotes que han rodolat fins a la punta i  brillen amb la llum del mati.

M’agrada respirar aquesta olor de terra i herba mullada, aquests colors que poc a poc van pujant de to, m’agrada estrenar un nou dia... és vida que se’m regala!

Bon dia!!

Blaugrana al vent...

 

...i qui diu al vent diu  a Wembley! Blaugranes a Wembley dinou anys després! Visca!!

(I gràcies a Déu que ja s’ha acabat això dels quatre “clàssics”, perquè de debò, que ja estic cansada de tant sentir el ploricó i els disbarats dels merengues amb mal perdre. I per descomptat, que passo de tornar a escoltar una altre retransmissió de un partit per TVE, que talment semblava que en veien un altre del que retransmetia per la radio el Puyal o el Pou... Ai senyor! com se’ls hi veu el llautó als de la  tele pública estatal... des de Madrid, no? Però pagada amb diners de tots, eh!!  Apa macos, a pastar fang. ) 

Visca el Barça!

Ja era hora, home !!

 

 

Ja era hora de que guanyés qui surt al camp a jugar a Futbol, i a sobre amb fermesa, ja era hora de parar-li els peus a qui tocava ! 

Visca el Barça i Visca Catalunya!!

Coses de casa

Això fa pinta de ser una rebel·lió popular en tota regla. Serà per les pujades i baixades de tensió o les  apagades de l’electricitat, pel fort vent d’aquests dies que haurà afectat el cablejat de les línies, o el que sigui però el cas és que els electrodomèstics de casa s’han amotinat. De moment, no han emès cap comunicat, senzillament es troben en fase de sabotatge total.

Tot va començar fa uns dies amb una bombeta, aparentment innocent, que es va fondre. Res de l’altre món; anar a comprar-ne  de recanvi i llestos. Això és el que jo pensava, però es veu que  no era més que el “Chupinazo” inicial del que estava per arribar.

A prop de la bombeta fosa es troba el magnífic microones amb que escalfo pràcticament tot. Doncs bé, dies després d’aquell incident, el microones va decidir fer vaga a la japonesa; en comptes de deixar de funcionar, va començar a fer-ho fins hi tot amb la porta oberta. Imagino els electrons esquitxant-me el davantal cada cop que el faig servir, tot hi  que com que no hi veig prou bé i a la òptica encara no m’han encertat la graduació de les ulleres/lentilles ( i ja anem per la tercera prova!), no puc dir que n’hagi vist cap.

Tot seguit el que es va unir a la conspiració va ser el forn. I ho va fer just un dia després de fer-li una neteja a fons. Una de dos, o no li va agradar o no li va anar bé als seus circuits, perquè des de llavors, lluitem com desesperats cada vegada que el fem servir, perquè s’entossudeix a mantenir la llumeta interior i el timbre d’avís funcionant fins hi tot quan està parat...i val a dir que de moment, guanya ell.

Serà cosa de solidaritat o serà un assumpte de traïció col·lectiva, el cas és que la rentadora va ser la següent en prendre el camí de la insubordinació. Una rentadora relativament nova que un bon dia va decidir canviar el seu alegre i divertit centrifugat, per un “rún-rún” tipus terrabastall que feia presagiar el pitjor. I naturalment, la garantía acabava de vèncer el seu termini.

Semblava que la rebel·lió anava camí de sufocar-se quan d’improvís i a traïció, va ser l’ordinador el que es va afegir a la revolta. En engegar-lo feia un soroll com de tractor, sense exagerar gens ni mica. Afortunadament, en escalfar-se, aquest soroll desapareixia, però deixava pas a uns altres tipus d’esdeveniments paranormals, desconnexions i apagades misterioses.

El bo d’haver de portar-lo al taller tècnic, és que així vaig aprofitar perquè em canviessin la targeta gràfica que (si, és clar, ho heu endevinat) també havia petat...i ja posats, tinguessin que formatar el disc dur perquè el Windows, per no ser menys, no reconeixia tot d’un plegat, cap component.

I mentre, a casa va ser el secador del cabell el que va aprofitar l’avinentesa, per morir en acte de servei. Encara que tampoc el puc trobar molt a faltar perquè la bomba de l’aigua, amb problemes de pressió sobtats, envia a la dutxa un rajolí d’aigua mínimament tèbia, incompatible amb la vida d’una pobre mortal acabada de llevar.

 

És a dir que pels matins, amb el cabell mullat, el cafè ple de radiacions del microones espatllat i l’acompanyament simfònic del forn, començo el dia amb la seguretat de que els aparells han decidit fer-se els amos de la casa.

Però no em penso deixar guanyar tant fàcilment, i de moment ja he començat a  posar-los-hi cara de pomes agres i cantar amb convicció i autoritat allò de: “Igual que el piiii  a prop de la ribeeeera, nooo serem moguuuuts...!”A les barricades si fa falta!! Que s’han cregut aquestes andròmines! 

( ...I ja tinc avisats al lampista, i als del servei tècnic que segur, segur que aquest mes, es faran l’agost a casa meva... snif, snif, snif!! )

LLibres

A l’escola que vaig anar, hi havia una estança on les parets estaven recobertes per prestatgeries repletes per llibres de totes mides. Al mig de la sala, dues taules llargues amb quatre cadires a cadascuna i una monja que se’n cuidava, Na Montserrat Plius.

Li agradava ordenar-los per temes, autors, i alfabèticament. A cada llibre li enganxava un gomet amb el numero que li tocava de la seva llista del registre que portava meticulosament.

Curiosament ningú no hi podia entrar sense que ella hi fos present, però a mi m’hi deixava estar, potser perquè era una mica la nineta dels seus ulls,  o potser perquè veia lo molt que m’agradava llegir.

Podia agafar qualsevol dels seus tresors i fullejar-los amb la única condició de que el tornés al lloc on l’havia trobat. Al començament, escollia un llibre a l’atzar, olorant unes planes plenes d’història i llegint-ne petits fragments. Més tard vaig aprendre a triar els que em fascinaven de debò.

Per aquells anys, em vaig empassar tots els clàssics d’històries “Selección”,  els de Bruguera. Recordo els contes de Swift, Stevenson, Twain, Dickens, Grimm, Perrault, Andersen, Hoffmann... per les meves mans van passar des de contes fins a biografies, i quan ja vaig ser més gran, novel·les que pels temps que corrien, si no haguessin estat allí mai hauria conegut, al menys tan aviat.

“-L’amor per la lectura s’aprèn, però no s’ensenya-” ens deia a les alumnes que fèiem cua per retornar els llibres a la biblioteca cada dilluns pel matí, els mateixos que  ens havia deixat en préstec el divendres anterior per emportar-nos cap a casa.

Per algunes de les companyes, era un “pal” aquesta mena de ritual obligatori setmanal i sovint els tornaven sense ni tan sols haver obert la tapa.

Per mi, cada llibre era la porta d’entrada a un món màgic, un viatge gratuït per ciutats imaginaries, un acompanyant de la soledat.

Vaig aprendre a acaronar les paraules, a estimar-me els personatges, a convertir-me en part del llibre.

Vaig descobrir que podia ser còmplice d’un munt d’històries, que podia viure moltes vides, que hi havia paraules que semblaven escrites només per a mi.

I a la seva classe de Literatura, vaig començar a escriure contes i relats utilitzant aquelles paraules i la meva imaginació. Ella m’hi va animar, me les va corregir, em va ajudar i en definitiva m’hi va acostumar.

I amb el temps he estat capaç de fer-me preguntes i trobar-hi respostes, i  construir ponts entre el passat, el present i el futur, i he après a creure que els somnis no tenen límit i que per fer-los realitat tot depèn d’un mateix, de la insistència i del treball que hi posis.

I de ben segur que molta part de tot això ho dec  a aquella mestra, a aquella professora  que fa un piló d’anys enrere, va penjar en un lloc ben visible de la nostre biblioteca un cartell que deia amb lletres grosses:

“UN  LLIBRE OBERT ÉS UN CERVELL QUE PARLA, TANCAT UN AMIC QUE ESPERA, OBLIDAT UN ÀNIMA QUE PERDONA, DESTRUÏT UN COR QUE PLORA”  

Va de Canvis

Malgrat les plujes d'avui, sembla que el bon temps ja ha decidit instal·lar-se entre nosaltres definitivament. Llavors, ja no cal esperar més.

Demà serà el “dia”. És dissabte, tinc festa i tinc feina: ha arribat el moment del fenomen conegut per tothom amb el nom de <<Canvi d'armaris>>

La meva llarga experiència em diu que els armaris guarden una quantitat de roba igual al quàdruple de la seva capacitat real, i no falla.
De fet tinc entès que l'Einstein va dedicar un capítol de la teoria de la relativitat al tema, però al final el va treure perquè va pensar que era una reiteració del tema dels forats negres.

I mira  que se que n`hi ha que no en tenen d’aquests problemes, perquè no amaguen mai res gaire i passen amb poques peces de roba però, quan tens canalla per casa que cada dos per tres se’ls hi queda tot  petit, o adolescents que segueixen una moda diferent rere l’altre,  no us sona gens allò de "tinc poca roba"?

Doncs si la resposta és afirmativa, llavors ja la tenim liada!

Aquesta és una d'aquelles coses a les quals has de destinar tot un cap de setmana (com a mínim, quan ets colla), i que has de programar al detall perquè saps que si no ho fas, tindràs la roba escampada per la casa fins al dissabte següent, amb tot el que de rebot comporta (“-Mama: que em poso?”, “-Carinyo, on tinc aquell jersei fi que m’agrada tant?”o“I els calçotets nous? On son els meus calçotets!”)

Has de posar rentadores i planxar la roba d'hivern, per a desar-la neta. I després has de posar rentadores i planxar tota la roba d'estiu que treus, perquè vulguis o no, fa fortor d’armari... I això és una feinada de nassos quan ets una inconscient que compra roba moníssima de colors cridaners, que pot esser molt maca i tot el que vulgueu, però a l'hora de rentar-la és una complicació més  per tota la selecció prèvia que has de fer si no vols que una samarreta canviï de color o unes calcetes surtin més roses del compte... I si a sobre, tens una col·lecció "divina" de pantalons, camises i tops de fil d'allò més natural i pur, t'has d'estar tres hores planxant! Que, per què no dir-ho: em sembla fantàstic que facin aquesta mena de roba tan fresqueta per a l'estiu, però no poden inventar una solució per a planxar-la? Que fa molta calor, coi!

En fi, que demà toca revolució i em fa molta mandra. I és en aquests dies que envejo als que tenen habitació-vestidor i s’ho estalvien.

I com cada temporada, ompliré una caixa de “roba vella” per si un dia em fa falta, o “perquè no se sap mai”, i una altre  de “esperant temps millors”, que ja esta vist que les modes sempre tornen i cal ser previsora. D’altres peces, aniran a un contenidor de roba per donar i d’altre a les escombraries directament.

I intentaré no trasbalsar-me gaire quan comprovi que un any més, la meva roba d’estiu s’ha encongit a l’armari durant l’hivern; el misteri de la roba minvant  em comença a tenir amoïnada perquè inevitablement, acaba portant-me a la botiga per comprar-ne de nova de una altre talla, i a mi això abans no em passava...

Un moment terrible aquest del canvi d’armaris.

Sort que quan s’acabi, ja no hi hauré de pensar més fins d’aquí sis mesos (que és mig any eh?)...si senyor, demà serà un gran dia !

"La Rota"

Ahir me’n vaig anar a dormir amb molt mal gust de boca. Ja sé que això del futbol només és un joc de pilota, que no és important  per fer perdre els nervis a ningú amb tot el que tenim pel voltant, que no cal agafar-s’ho a pit perquè  per els que juguen, és una feina per la que cobren molts milions i tal, i tal, i tal... però que voleu que us digui, a mi tot això me la repampinfla i  em va semblar molt injust que ens guanyessin els blancs!

És clar que si la vida fos justa, hauria guanyat qui millor juga a futbol, però com que no ho és, va guanyar qui va fer un gol més, amb arbitratge discutible o no, amb marrulleria o no, amb joc destructiu o no. Va guanyar el Madrid, i això fot.

Per això quan avui al matí m’han trucat perquè mirés uns vídeos a la xarxa, de primer m’ha semblat que estava veient un gag del Crackòvia... amb el Ramos (“-Es que el mister me dijo que tenía que salir a destruirlo todo...-”) i au, la copa sota l’autobús!!

“-Mira que és de ser inútiles, eh?-”

 Me’n he fet un tip de riure veient els dels SAMUR rescatant el que quedava de la copa suïcida, “La Rota” diuen que li diran!

Ai senyor! divuit anys esperant-la i el poc que els hi ha durat!!

I ja poden posar titulars i portades grandiloqüents els diaris de Madrid, ja poden parlar de “Fin del Ciclo Azulgrana”, que més voldrien ells... una flor no fa estiu, i aquesta vegada els hi ha sonat la flauta... com el ruc aquell de la faula (...no el Ramos eh?) però la veritat és que el Barça ha guanyat, guanya i guanyarà  per molts anys més i fent-ho com s’ha de fer: bé.

Visca el Barça!!

Sant Jordi, flors i floretes.

Un any més arriba la diada de Sant Jordi, una de les dues úniques celebracions col·lectives de les que sóc incondicional i que no perdono, vaja.

Probablement apareixeran els que acostumen a dir que ells les flors les compren quan els ve de gust i que no té mèrit ni gràcia fer-ho avui, que són cares i que és una festa consumista, i que l'inesperat és el que és valuós i digne d'una dona...foteses!

Tota dona a Catalunya espera avui rebre una ofrena d'amor o d’estima, encara que no pensi acceptar-la, o ho faci  amb un “-no calia, home!-” o amb recança. De la seva parella, del seu fill, del seu pare, del padrí, o del repartidor del Mercadona, tant li fa.

Una ofrena, una intenció d'ofrena, una mirada de complicitat , un somriure tendre, una mostra d'afecte, un detall.

Els detalls van molt cars i buscats. I sovint s'obliden.
Com de costum, ells rebran un llibre, que és el suport físic de la tradició, per tal que no oblidin els seus deures. Afortunadament cada cop més, elles també reben llibres,  de fet, no podria ser d'altra manera.

I tampoc cal anar expressament a ciutat per fer les compres, perquè quasi fins a l’últim poble català, per aquesta diada trobarem una paradeta de llibres amb la senyera i algú venent roses, i tal com ha de ser, una rastellera d'homes portant-les amb més o menys traça i naturalitat.

Probablement aquest és el dia en què els catalans ens mostrem a nosaltres mateixos i als altres, la nostra cara més amable, convivencial, estimable, sentimental, digna de ser anotada com un argument per salvar-nos, com a col·lectiu, de la crema i de l'oblit. També fem altres coses millors i pitjors, però encara som capaços de conservar amorosament aquesta.

Aquest any caurà en dissabte, i Sant de més a més,  però serà dia laborable, com ha de ser Sant Jordi. I probablement en algun moment del dia plourà, es mullaran alguns llibres i es refrescaran algunes roses. És la tradició.

I podria afegir que la convivència es nodreix d'aquests petits gestos i d’altres d’inesperats; que al cap i a la fi, ens fem a partir de fragments i de detalls, i que el dia a dia és una suma de moltes coses que van deixant les seves petjades dins nostre, i tot i dir-ho, em quedaria curta.

Perquè sempre és d’agrair una floreta, també de les de  paraula, i no fa gaire en vaig rebre una mostra.

A una festa on varem anar recentment, en mig del xivarri, mentre estava ”picant” del buffet lliure i parlant amb altres convidats, se’m va acostar un senyor gran, que amb molta delicadesa em va dir: “-Vostè a mi no em coneix, però jo a vostè si. Només volia donar-li les gràcies per les bones estones que em fa passar llegint-la a la revista, i que sigui per molts anys-”. Quasi no vaig saber que dir, i el vaig abraçar, perquè descobrir de sobte que a algú que et llegeix li pots ajudar a dibuixar un somriure al rostre, i  potser aclarir una mica el color del seu dia, és realment meravellós.

Sempre pensaré que els detalls fan la felicitat.

Bon Sant Jordi a tots!!