dissabte, 20 de desembre de 2014

L'Amic Invisible






 Ha arribat desembre i com cada any ja es comencen a veure les llums de Nadal penjades a les botigues i als carrers. Ja tornem a ser Nadal, una època temuda per alguns i estimada per altres. 

 Arriben els amics invisibles, els dinars i sopars d'empresa, les sobretaules eternes i els moments incòmodes. Incòmodes, perquè t'ha tocat seure amb el col·lega de treball o de classe  amb qui mai has parlat, amb qui no tens res en comú o amb el típic setciències. Ves, que hi farem, toca entomar-ho el millor que puguis, és Nadal!

 També vestim les cases amb garlandes, estrelles, mitjons i arbres de Nadal, naturals o de plàstic, i si som més tradicionals,  fem el pessebre amb “caganer” reivindicatiu inclòs. Arriben les festes, les reunions familiars al voltant de les taules i, per descomptat, el moment dels regals;  en aquests temps de  tràngol que vivim, cal aguditzar l'enginy perquè no es dispari el pressupost que sempre es queda curt, i sovint hi ha algú que proposa: “-Escolta, i si aquest any juguem al “Amic Invisible” a casa?-“ 

 El mecanisme d’aquest joc és senzill: paperets amb el nom de cadascú, una mà innocent que els sorteja, et toca un nom, es diu un pressupost, es pensa el regal, es compra i es lliura; tu en reps un altre d'una altra persona i ja està. Fàcil, no? Tothom té un regalet, passes una estona divertida, i la cosa surt molt més econòmica que comprar regals per tots. Hi ha versions en les quals no se sap qui t'ha regalat, versions amb pistes ... però el fi és el mateix: regalar

 En un moment en què la globalització i les tradicions angloamericanes cada vegada van arrelant més i canviant les nostres costums, els Reis Mags es transformen en Pare Noel, i ja tenim carabasses de Halloween per Tots Sants,  seria fàcil pensar en un origen similar, no? Doncs no
Segons la Wikipedia, que sap de tot això, aquesta costum va començar a Veneçuela a finals del segle XIX, on es veu que antiguament estava molt malt vist que  les dones casades o promeses es veiessin amb els seus amics de sempre, així que varen decidir que per Nadal, es trobarien per intercanviar regals i d’aquesta manera, poder passar unes estones junts. Digue’ls-hi “tontes”! Amb els anys, aquesta tradició  es va estendre a d’altres països del voltant i finalment, arreu del món.

 I aquí és quan a mi em ve el problema perquè, senyores i senyors, esta vist que per a mi regalar no és el mateix que per a molts dels meus amics invisibles. A mi m'agrada REGALAR, gaudir d'aquest acte de principi a fi; pensar en què li pot agradar a qui m’ha tocat, anar a diverses botigues o una sola fins a trobar el regal perfecte, el que m'omple totalment, el que estic orgullosa de regalar, amb el que estic desitjant veure la cara de qui el rep per percebre si li agrada o no, i si l’he encertat,  emocionar-me i sentir-me feliç. Això per a mi és regalar. Però resulta que per a molts altres no és així i mira, en el seu dret estan però... per què m'han de tocar a mi sempre els seus regals de l'amic invisible? ¿Per quéeeeeeee?

I consti que no és pel regal en si, que un detallet de 10 o 20 euros no li soluciona la vida a ningú, és pel fet d'adonar-me que aquesta persona passa del regal, passa del joc, passa de l'esperit; és només complir la papereta. Comprar el primer que trobi, encara que sigui mitja hora abans, sense pensar en l'altra part, en la persona que ho està esperant amb il·lusió (perquè qui digui que no li agraden els regals, és mentida podrida!). 

De vegades em sembla que seria millor anomenar-ho  “l’Enemic invisible” quan veig el que he rebut o el que he vist regalar a altres. I és que  tampoc es qüestió de haver de  comprar-ho. Si ho fem amb els de casa, el regal pot ser fer tasques de la llar que normalment faci l'altra persona,  o se li poden oferir ”fineses”, com per exemple trobar l'esmorzar preparat a l'aixecar-se, o el menjar fet un dia, unes postres especials, el llit calentet amb una bossa d'aigua calenta, el gos passejat... 
Es tracta de fer sentir especial a aquella persona en aquestes festes i si vols, no cal gastar-se gaires diners.   
 I quan arribi el dia del lliurament de regals cadascú anirà obrint el seu regalet intentant esbrinar per les cares dels demés quin d'ells és el seu amic invisible. Uns bombons, un assortiment de torrons, una manualitat feta pels petits de la casa amb dedicació i esforç, un marc amb una foto molt especial per a l'altra persona, una bufanda teixida a ma per protegir-te del fred...

 Malgrat tot, em sembla que guardo tots els regals per absurds que siguin que m’han fet fins ara, perquè penso que potser, l'altra persona al cap i a la fi  ho ha fet amb bona intenció (sí, sóc així ),  i tot i que en aquell moment  sempre em dic que no hi tornaré a caure, al final hi torno, tant a l'hora de comprar, com quan rebo el regalPerquè, de vegades ... (de vegades) tens la sort de que hi hagi  algú que comparteixi una part de la seva il·lusió, temps i afecte amb tu. I que aquest algú tingui la bona fortuna de tenir prou com per poder despistar-ne una mica per fer-te un regal, el que sigui, la bona fortuna de no anar massa "just". 
I és que al cap i a la fi, no cal que sigui un “gran” obsequi perquè, per a mi, tenir a prop una persona  que pensa en tu, que t’estima i es pren interès en voler pintar-te un somriure als llavis, en  fer-te feliç, ja és prou regal per si sol.

divendres, 14 de març de 2014

Viure



És difícil saber viure cada dia, no només existir, saber guanyar i saber perdre, poder dibuixar somriures al nostre voltant i sobretot, no anar a dormir mai sense somnis . A lo millor el truc de la cosa està a no pensar massa en tot plegat...

dilluns, 10 de març de 2014

Unes sabatilles velles








Avui he llençat les meves sabatilles velles.
Bé,  ja sé que no és res d’extraordinari, però és que a mi em costa molt llençar les coses, m’aferro tremendament a elles, ves que hi farem; les he estat mirant i he decidit que ja no podia ajornar més el moment.

De fet me’n vaig adonar ahir, quan en vaig tirar una als meus fills per posar pau en una de les seves continues picabaralles (vull aclarir que això no és maltractament, eh? Mai encerto, i per ells és com el so de la campana en un combat de boxa: quan senten el crit, o veuen passar volant una sabatilla, se’ls calmen els ànims i tornen al seu racó del “ring”,  a punt per tornar-hi ben aviat. Amb fills adolescents a casa tot és com és, i sovint calen mesures per poder gaudir d’uns  breus moments de pau a la llar ).

El cas és que quan la vaig recuperar, me’n vaig adonar que li havia arribat la seva hora.  
Companyes fidels, han patit molts llançaments per l’aire, m’han portat escales amunt i avall buscant samarretes i mitjons bruts, posant rentadores, escombrant i fregant terres, i han aguantant sense protestar que quan al vespre finalment m’assegués al sofà, les deixés abandonades a terra per poder seure-hi arraulida.  Ai las!

Sempre m’ha  costat llençar coses, sobretot si les he fet servir temps. Per això sóc molt comprensiva amb la “Síndrome de Diògenes” dels meus fills, perquè jo sóc igual; a mi tot em val i em costa desprendre’m, encara que des que sóc mare, he hagut d’aprendre a ser més dura. Per força.

Ara puc endreçar els armaris i llençar les coses que ja no serveixen. No m’ho passo bé, però  si  s’ha de fer ho faig, no fos cas que algun dia haguéssim de passar per la vergonya de que els serveis socials ens vinguessin a desallotjar d’una casa plena de trastos.

Els meus fills ho guardarien tot: pedres d’una excursió del “cole”, petxines que varem trobar a la platja un dia d’hivern, papers i paperots, revistes de l’any de la Mariacastanya, jaquetes que s’han fet petites i mai més portaran però que els hi agradaven molt, jocs que els hi falten la meitat de peces, vinils sense tocadiscos, dents de llet... al final he hagut de fer el que feia la meva avia: llançar les coses quan no hi són, i la veritat és que quasi sempre, si no ho veuen, no les troben a faltar i així no pateixen.

El meu home no ho entén, jo si.

El meu home em recrimina la meva permissivitat, jo callo, perquè sé  que aviat “els meus nens” també començaran a  abandonar coses sense pensar-s’ho tant, començant pels seus pares, els seus amics  d’infantesa, nuvis i núvies, cotxes o el que sigui.

I és que encara que de vegades volin sabatilles, o clatellots de realitat, segons les edats, per a mi ells si que són únics i especials.  He procurat que ho sabessin, compartir-hi  jocs, cançons i rialles, i he nodrit la seva fantasia amb contes,  històries i explicacions inversemblants a munts de preguntes, costums i tradicions. Potser no ho he fet bé del tot. Potser quan s’adonin que les coses no són tant així, em retreguin el no haver-los previngut sobre el que és la vida. Però si arriba aquest moment, espero que puguin entendre que l’únic que he fet, és intentar ajudar-los a teixir records feliços, que és el que al final ens queda.

Per què els fills creixen i és fan grans molt de pressa. Les mames i els papes triguem uns anys a descobrir-ho. De primer ens sembla que els tindrem sempre igual, però mica en mica ens adonem que no és així, i abans del que ens pensem, arriba el dia en què volen del niu.

Per això mentre pugui, penso gaudir del que queda de la infantesa, tendresa i complicitat dels dos que tinc a casa.
I consti que ho faig per egoisme, pur i dur, i  sense cap penediment.

divendres, 7 de març de 2014

La Màquina d'Escriure











Probablement siguin les presses i el poc temps lliure, o potser que tornem a enfilar un any costerut i prou ple d’interrogants el que faci que em sigui difícil trobar  inspiració per escriure al bloc. Hi ha ratxes amb més idees, amb més necessitat d'escriure des de dins, amb més ganes, i d'altres que no. I de fet, avui aquí estic, sense saber ben bé cap on tirar.

El cursor de la pantalla de l’ordinador ja porta estona  pampalluguejant com dient-me  “-Vinga noia, que no escrius res?” ( la qual cosa pot arribar a ser emprenyador, la veritat)  i no sé perquè, de sobte m’ha vingut a la memòria la meva primera maquina d’escriure, allà pels anys setanta i pico. Me la varen regalar els meus pares quan tenia dotze o  tretze anys per un sant o aniversari, no ho sé ben bé, però va ser  tot un aconteixement a la meva vida d’estudiant. Aquella màquina amb el seu estoig "portàtil" mida "king-size",  em van acompanyar durant molts anys amunt i avall en anades i vingudes per aquests mons de Déu.

Quan vaig posar-hi el primer foli i vaig fer girar el seu corró, recordo que  vaig pensar que les coses havien canviat radicalment i per sempre: Ara sí que era una escriptora com cal. S'havien acabat els  quaderns escolars amb lletra de cal·ligrafia manuscrita de col·legi de monges (que per cert, també m'han seguit en cada canvi de casa) a on escrivia totes les meves coses.   
No tenia la tecla “Ctrl” ni “Alt” ni “Esc”, però l'espetec de les tecles repicant  i l'elegant so del carro en arribar al final de la  línia anunciat per l’alegre dringar de l’artilugi, tenien un “glamour” molt superior a la melodia d'inici de “Windows”.  
 
A principis dels cinquanta  un compositor americà, Leroy Anderson, li havia composat fins i tot una simfonia que va esdevenir un clàssic,  perquè no cal dir que els artefactes mecànics, sempre sonen millor que els electrònics encara que això, és clar, no és més que un gust personal.

Malgrat lo dit, aquell primer dia d’aquest pas de gegant en quant a "noves tecnologies" que acabava de fer, lluny de inspirar-me,  em va bloquejar del tot i només vaig encertar a escriure un ensopit "hola" al full que esperava amatent. 
Va ser massa; suposo que més o menys com si  a José Luis López Vázquez li haguessin regalat un “Iphone” en els minuts inicials de "La Cabina"( ...ves també el que em ve al cap ara!).  

Aquella andròmina era pràctica i fabulosa, però no sabia ben bé què fer-ne.

Asseguda davant el teclat que veia per primera vegada, i sense res per escriure, vaig començar a fixar-me en les tecles: Q, W, E, R, T, Y ... i en la seva aparentment capritxosa distribució. 
Van haver de passar molts anys fins que vaig saber perquè les lletres es disposen d'aquesta manera en especial. 
El que sí recordo amb claredat tants anys després, és que en veure aquelles lletres (blanques sobre fons negre) vaig pensar que les coses que escriuria des de llavors, ja estaven  allà, que només calia prémer les tecles en l'ordre correcte perquè sortissin. Tan senzill com això.

I de fet, ara que ja fa tant de temps que la vella “Hispano Olivetti” s'ha convertit en una digna jubilada que  em segueix mirant cada matí en qualitat d'objecte decoratiu, segueixo pensant el mateix: les paraules continuen estant a les puntes dels dits que premen les tecles, ara de l’ordinador; només cal deixar que volin lliures i es transformin en histories que perviuran més enllà de nosaltres.

I ves per on, quasi sense adonar-me'n, avui s'han anat trenant fins a desgranar aquest record que s’hi amagava enjogassat.

dilluns, 23 d’abril de 2012

Diada de Sant Jordi ...(resseguint antics escrits)




“-Arrugues a la pell de les meves mans llaurades pel temps. A la penombra de la cambra prop del balcó, envoltada de silenci i pols, observo  com aquests dits vells i  llargs aferrats a les cortines em deixen veure el que passa a  fora. A la Rambla de les Flors, avui una  vegada més és festa i tot és un anar amunt i avall de gent, colors, olors, sentiments i tradicions.
He viscut sola aquests darrers i feixucs anys. No sé quants, n’he perdut el compte. Gairebé sense sortir de casa. Ja no vull veure el món. Prefereixo evitar-lo del tot. La meva ment té millors paisatges, carrers i llocs, on la gent que vaig estimar i encara estimo, segueix viva.
Avui, com passa una vegada a l’any per aquesta diada, m’ha arribat la rosa. Me l’envio a mi mateixa, encarregada dies abans, acompanyada d'una carta. D'aquesta manera, continua arribant.
Sempre és el mateix antic missatge, l'escrit per ell fa tant de temps.
Com el trobo a faltar...”

 La Maria no té edat. La va perdre un capvespre en què la tristesa es va instal·lar a casa seva.
Aquell dia va néixer una nova dona que hauria d'enfrontar-se a aquesta intrusa cada matí.
El dies es succeïen i els combats eren cada vegada més aferrissats.
Totes les armes del món no podien amb aquella sensació d'ocupació per força, d'invasió de tots els racons de la seva pell per aquella substància enganxosa, que se li adheria amb l’amargor de la pena.
Tot i així, hi va haver un temps en que cada matí la Maria sortia al carrer amb ganes, i intentava recuperar el somriure que la maleïda tristesa havia segrestat. S’ho devia a ella mateixa i sobre tot, li ho devia a ell, que ja no hi era però que sabia que no li hagués agradat veure-la així.
De vegades fins i tot, li semblava  que ho aconseguia, i pujava feliç el costerut carrer que la portava a casa. Taral·larejava baixet alguna cançoneta, amb un petit somriure dibuixat a  la seva cara, que en qualsevol moment, sempre acabava per  desaparèixer.

De vegades la il·lusió, il·lusionar-se, és l'esperança de l'avenir. Després ve i res és com ho vas pensar, perquè gairebé mai passa res com caldria.
I ella va seguir sola, amb els seus records i la companyia d’una tristesa que, amb els anys, es va anar  fent un xic més dolça, més tendra i lleu, quasi malenconiosa.

I avui un cop més per Sant Jordi, com  cada any li ha arribat la  rosa i el seu enyorat poema.

“-Tremolant d’expectació, me’n vaig a seure al sofà i tornaré a rellegir-lo una vegada més, mentre encara em quedi alè i encara sigui jo mateixa... Bona diada de Sant Jordi, estimat, allí on siguis, bona diada.”

dijous, 5 de gener de 2012

Nit de Reis





 Aquest vespre sota molts balcons, a places i carrers, hi haurà una gentada de grans i petits a l'espera del seguici real.
Fa molt de vent i segur que els grans s’arreceraran a les portalades de les botigues de tant en tant, mirant de no perdre el lloc a la vorera per quan passin . Els nens, menys previsors i més inquiets, correran amunt i avall nerviosos i esvalotats . Pobles i ciutats estan molt bonics avui, amb les il·luminacions  de Nadal, les carrosses, els estels de purpurina i sobretot, la llum dels ulls de la mainada.

Recordo que de nena teníem pocs regals per reis. Normalment es tractava de coses pràctiques: un jersei, un pijama, mitjons. Odiava el retorn a l'escola perquè jo tornaria a ser de les poques que no estrenava estoig.
Un any a casa, em van portar una nina que caminava sola. Mira que en fa d’anys, i encara me’n recordo. També eren temps difícils, tant que  quan vaig ser prou gran, vaig saber que la meva mare la havia pagat a terminis...

Suposo que unes festes tan magres en la meva infantesa, han fet que de gran no les hagi avorrit, al contrari, m'encanten i he procurat transmetre aquest sentiment d’il·lusió als meus fills.
Miro als nens amb les seves carones expectants i neguitoses, i retorno a aquelles nits en que em costava agafar el son pensant en el que em trobaria a l’endemà al plat que havia parat amb la meva avia davant la finestra del menjador, amb  pa sec pels camells i una copeta de vi ranci per cada rei.

Ara ja som grans per creure en els reis mags.
Però vull creure que molts, com jo, no hem perdut la fe en la màgia.
En qualsevol moment, la vida ens pot llançar un caramel sorprenent per sorpresa.
I tenir aquesta capacitat de ser receptiu als miracles, és un gran regal.

Que us portin tot lo bo i millor, companys. Bona diada de Reis.