dilluns, 10 de març de 2014

Unes sabatilles velles








Avui he llençat les meves sabatilles velles.
Bé,  ja sé que no és res d’extraordinari, però és que a mi em costa molt llençar les coses, m’aferro tremendament a elles, ves que hi farem; les he estat mirant i he decidit que ja no podia ajornar més el moment.

De fet me’n vaig adonar ahir, quan en vaig tirar una als meus fills per posar pau en una de les seves continues picabaralles (vull aclarir que això no és maltractament, eh? Mai encerto, i per ells és com el so de la campana en un combat de boxa: quan senten el crit, o veuen passar volant una sabatilla, se’ls calmen els ànims i tornen al seu racó del “ring”,  a punt per tornar-hi ben aviat. Amb fills adolescents a casa tot és com és, i sovint calen mesures per poder gaudir d’uns  breus moments de pau a la llar ).

El cas és que quan la vaig recuperar, me’n vaig adonar que li havia arribat la seva hora.  
Companyes fidels, han patit molts llançaments per l’aire, m’han portat escales amunt i avall buscant samarretes i mitjons bruts, posant rentadores, escombrant i fregant terres, i han aguantant sense protestar que quan al vespre finalment m’assegués al sofà, les deixés abandonades a terra per poder seure-hi arraulida.  Ai las!

Sempre m’ha  costat llençar coses, sobretot si les he fet servir temps. Per això sóc molt comprensiva amb la “Síndrome de Diògenes” dels meus fills, perquè jo sóc igual; a mi tot em val i em costa desprendre’m, encara que des que sóc mare, he hagut d’aprendre a ser més dura. Per força.

Ara puc endreçar els armaris i llençar les coses que ja no serveixen. No m’ho passo bé, però  si  s’ha de fer ho faig, no fos cas que algun dia haguéssim de passar per la vergonya de que els serveis socials ens vinguessin a desallotjar d’una casa plena de trastos.

Els meus fills ho guardarien tot: pedres d’una excursió del “cole”, petxines que varem trobar a la platja un dia d’hivern, papers i paperots, revistes de l’any de la Mariacastanya, jaquetes que s’han fet petites i mai més portaran però que els hi agradaven molt, jocs que els hi falten la meitat de peces, vinils sense tocadiscos, dents de llet... al final he hagut de fer el que feia la meva avia: llançar les coses quan no hi són, i la veritat és que quasi sempre, si no ho veuen, no les troben a faltar i així no pateixen.

El meu home no ho entén, jo si.

El meu home em recrimina la meva permissivitat, jo callo, perquè sé  que aviat “els meus nens” també començaran a  abandonar coses sense pensar-s’ho tant, començant pels seus pares, els seus amics  d’infantesa, nuvis i núvies, cotxes o el que sigui.

I és que encara que de vegades volin sabatilles, o clatellots de realitat, segons les edats, per a mi ells si que són únics i especials.  He procurat que ho sabessin, compartir-hi  jocs, cançons i rialles, i he nodrit la seva fantasia amb contes,  històries i explicacions inversemblants a munts de preguntes, costums i tradicions. Potser no ho he fet bé del tot. Potser quan s’adonin que les coses no són tant així, em retreguin el no haver-los previngut sobre el que és la vida. Però si arriba aquest moment, espero que puguin entendre que l’únic que he fet, és intentar ajudar-los a teixir records feliços, que és el que al final ens queda.

Per què els fills creixen i és fan grans molt de pressa. Les mames i els papes triguem uns anys a descobrir-ho. De primer ens sembla que els tindrem sempre igual, però mica en mica ens adonem que no és així, i abans del que ens pensem, arriba el dia en què volen del niu.

Per això mentre pugui, penso gaudir del que queda de la infantesa, tendresa i complicitat dels dos que tinc a casa.
I consti que ho faig per egoisme, pur i dur, i  sense cap penediment.

2 comentaris:

XeXu ha dit...

Genial el post. Si veiessis el meu armari descobriries que sóc dels teus, i que jo t'entenc perfectament, és clar. I si sóc coherent amb mi mateix, que sempre me'n vanto, el dia que tingui fills hauré de ser comprensiu amb ells també, a poc que surtin a mi.

M'agrada també la teva manera de dir les coses, en alguns casos gens adornada i dient les coses com són. Hi ha coses que fem per egoisme, i no està malament, és el rèdit que obtenim per tant esforç. I l'autocrítica tampoc és dolenta, però no hi ha un manual per fer les coses 'bé'. Per contra, hi ha mil i una maneres de fer-les correctament, ja que tots estem aquí i no hem sortit tan malament, i els nostres pares ens van criar de maneres molt diferents. En definitiva, el que importa és estimar. Si hi ha aquest amor i aquesta dedicació els detalls no importen tant.

Per cert, això de que les coses desapareguin quan ells no estan davant... un procedir força comú de ma mare, tot i que en casos molt concrets. Si la sabeu llarga les mares...

Montse ha dit...

És que, no trobes Xexu que cada cosa guarda un record d'un moment, d'una llum, o d'una olor especial?? Doncs jo si i el meu home doncs... no tant. De tota manera aquesta diferència entre nosaltres és alhora un avantatge perquè ell és el meu perfecte "down-to-earth" que equilibra la nostra tribu.

Gràcies per les teves paraules, a mi si que m'agrada com escrius tu ... Ah! i tens raó, ningú et dóna un manual quan arriben els nens, i has d'aprendre a criar-los i malcriar-los sobre la marxa, però com que els estimes tant, és una experiència fantàstica que s'ha d'aprofitar al màxim.