dilluns, 23 d’abril del 2012

Diada de Sant Jordi ...(resseguint antics escrits)




“-Arrugues a la pell de les meves mans llaurades pel temps. A la penombra de la cambra prop del balcó, envoltada de silenci i pols, observo  com aquests dits vells i  llargs aferrats a les cortines em deixen veure el que passa a  fora. A la Rambla de les Flors, avui una  vegada més és festa i tot és un anar amunt i avall de gent, colors, olors, sentiments i tradicions.
He viscut sola aquests darrers i feixucs anys. No sé quants, n’he perdut el compte. Gairebé sense sortir de casa. Ja no vull veure el món. Prefereixo evitar-lo del tot. La meva ment té millors paisatges, carrers i llocs, on la gent que vaig estimar i encara estimo, segueix viva.
Avui, com passa una vegada a l’any per aquesta diada, m’ha arribat la rosa. Me l’envio a mi mateixa, encarregada dies abans, acompanyada d'una carta. D'aquesta manera, continua arribant.
Sempre és el mateix antic missatge, l'escrit per ell fa tant de temps.
Com el trobo a faltar...”

 La Maria no té edat. La va perdre un capvespre en què la tristesa es va instal·lar a casa seva.
Aquell dia va néixer una nova dona que hauria d'enfrontar-se a aquesta intrusa cada matí.
El dies es succeïen i els combats eren cada vegada més aferrissats.
Totes les armes del món no podien amb aquella sensació d'ocupació per força, d'invasió de tots els racons de la seva pell per aquella substància enganxosa, que se li adheria amb l’amargor de la pena.
Tot i així, hi va haver un temps en que cada matí la Maria sortia al carrer amb ganes, i intentava recuperar el somriure que la maleïda tristesa havia segrestat. S’ho devia a ella mateixa i sobre tot, li ho devia a ell, que ja no hi era però que sabia que no li hagués agradat veure-la així.
De vegades fins i tot, li semblava  que ho aconseguia, i pujava feliç el costerut carrer que la portava a casa. Taral·larejava baixet alguna cançoneta, amb un petit somriure dibuixat a  la seva cara, que en qualsevol moment, sempre acabava per  desaparèixer.

De vegades la il·lusió, il·lusionar-se, és l'esperança de l'avenir. Després ve i res és com ho vas pensar, perquè gairebé mai passa res com caldria.
I ella va seguir sola, amb els seus records i la companyia d’una tristesa que, amb els anys, es va anar  fent un xic més dolça, més tendra i lleu, quasi malenconiosa.

I avui un cop més per Sant Jordi, com  cada any li ha arribat la  rosa i el seu enyorat poema.

“-Tremolant d’expectació, me’n vaig a seure al sofà i tornaré a rellegir-lo una vegada més, mentre encara em quedi alè i encara sigui jo mateixa... Bona diada de Sant Jordi, estimat, allí on siguis, bona diada.”