dijous, 28 d’abril del 2011

Ja era hora, home !!







 





Ja era hora de que guanyés qui surt al camp a jugar a Futbol, i a sobre amb fermesa, ja era hora de parar-li els peus a qui tocava ! 

Visca el Barça i Visca Catalunya!!

dimarts, 26 d’abril del 2011

Coses de casa



Això fa pinta de ser una rebel·lió popular en tota regla. Serà per les pujades i baixades de tensió o les  apagades de l’electricitat, pel fort vent d’aquests dies que haurà afectat el cablejat de les línies, o el que sigui però el cas és que els electrodomèstics de casa s’han amotinat. De moment, no han emès cap comunicat, senzillament es troben en fase de sabotatge total.

Tot va començar fa uns dies amb una bombeta, aparentment innocent, que es va fondre. Res de l’altre món; anar a comprar-ne  de recanvi i llestos. Això és el que jo pensava, però es veu que  no era més que el “Chupinazo” inicial del que estava per arribar.

A prop de la bombeta fosa es troba el magnífic microones amb que escalfo pràcticament tot. Doncs bé, dies després d’aquell incident, el microones va decidir fer vaga a la japonesa; en comptes de deixar de funcionar, va començar a fer-ho fins hi tot amb la porta oberta. Imagino els electrons esquitxant-me el davantal cada cop que el faig servir, tot hi  que com que no hi veig prou bé i a la òptica encara no m’han encertat la graduació de les ulleres/lentilles ( i ja anem per la tercera prova!), no puc dir que n’hagi vist cap.
Tot seguit el que es va unir a la conspiració va ser el forn. I ho va fer just un dia després de fer-li una neteja a fons. Una de dos, o no li va agradar o no li va anar bé als seus circuits, perquè des de llavors, lluitem com desesperats cada vegada que el fem servir, perquè s’entossudeix a mantenir la llumeta interior i el timbre d’avís funcionant fins hi tot quan està parat...i val a dir que de moment, guanya ell.

Serà cosa de solidaritat o serà un assumpte de traïció col·lectiva, el cas és que la rentadora va ser la següent en prendre el camí de la insubordinació. Una rentadora relativament nova que un bon dia va decidir canviar el seu alegre i divertit centrifugat, per un “rún-rún” tipus terrabastall que feia presagiar el pitjor. I naturalment, la garantía acabava de vèncer el seu termini.

Semblava que la rebel·lió anava camí de sufocar-se quan d’improvís i a traïció, va ser l’ordinador el que es va afegir a la revolta. En engegar-lo feia un soroll com de tractor, sense exagerar gens ni mica. Afortunadament, en escalfar-se, aquest soroll desapareixia, però deixava pas a uns altres tipus d’esdeveniments paranormals, desconnexions i apagades misterioses.
El bo d’haver de portar-lo al taller tècnic, és que així vaig aprofitar perquè em canviessin la targeta gràfica que (si, és clar, ho heu endevinat) també havia petat...i ja posats, tinguessin que formatar el disc dur perquè el Windows, per no ser menys, no reconeixia tot d’un plegat, cap component.

I mentre, a casa va ser el secador del cabell el que va aprofitar l’avinentesa, per morir en acte de servei. Encara que tampoc el puc trobar molt a faltar perquè la bomba de l’aigua, amb problemes de pressió sobtats, envia a la dutxa un rajolí d’aigua mínimament tèbia, incompatible amb la vida d’una pobre mortal acabada de llevar.
 
És a dir que pels matins, amb el cabell mullat, el cafè ple de radiacions del microones espatllat i l’acompanyament simfònic del forn, començo el dia amb la seguretat de que els aparells han decidit fer-se els amos de la casa.

Però no em penso deixar guanyar tant fàcilment, i de moment ja he començat a  posar-los-hi cara de pomes agres i cantar amb convicció i autoritat allò de: “Igual que el piiii  a prop de la ribeeeera, nooo serem moguuuuts...!”A les barricades si fa falta!! Que s’han cregut aquestes andròmines! 
( ...I ja tinc avisats al lampista, i als del servei tècnic que segur, segur que aquest mes, es faran l’agost a casa meva... snif, snif, snif!! )

dissabte, 23 d’abril del 2011

LLibres



A l’escola que vaig anar, hi havia una estança on les parets estaven recobertes per prestatgeries repletes per llibres de totes mides. Al mig de la sala, dues taules llargues amb quatre cadires a cadascuna i una monja que se’n cuidava, Na Montserrat Plius.
Li agradava ordenar-los per temes, autors, i alfabèticament. A cada llibre li enganxava un gomet amb el numero que li tocava de la seva llista del registre que portava meticulosament.
Curiosament ningú no hi podia entrar sense que ella hi fos present, però a mi m’hi deixava estar, potser perquè era una mica la nineta dels seus ulls,  o potser perquè veia lo molt que m’agradava llegir.
Podia agafar qualsevol dels seus tresors i fullejar-los amb la única condició de que el tornés al lloc on l’havia trobat. Al començament, escollia un llibre a l’atzar, olorant unes planes plenes d’història i llegint-ne petits fragments. Més tard vaig aprendre a triar els que em fascinaven de debò.
Per aquells anys, em vaig empassar tots els clàssics d’històries “Selección”,  els de Bruguera. Recordo els contes de Swift, Stevenson, Twain, Dickens, Grimm, Perrault, Andersen, Hoffmann... per les meves mans van passar des de contes fins a biografies, i quan ja vaig ser més gran, novel·les que pels temps que corrien, si no haguessin estat allí mai hauria conegut, al menys tan aviat.

“-L’amor per la lectura s’aprèn, però no s’ensenya-” ens deia a les alumnes que fèiem cua per retornar els llibres a la biblioteca cada dilluns pel matí, els mateixos que  ens havia deixat en préstec el divendres anterior per emportar-nos cap a casa.
Per algunes de les companyes, era un “pal” aquesta mena de ritual obligatori setmanal i sovint els tornaven sense ni tan sols haver obert la tapa.
Per mi, cada llibre era la porta d’entrada a un món màgic, un viatge gratuït per ciutats imaginaries, un acompanyant de la soledat.
Vaig aprendre a acaronar les paraules, a estimar-me els personatges, a convertir-me en part del llibre.
Vaig descobrir que podia ser còmplice d’un munt d’històries, que podia viure moltes vides, que hi havia paraules que semblaven escrites només per a mi.
I a la seva classe de Literatura, vaig començar a escriure contes i relats utilitzant aquelles paraules i la meva imaginació. Ella m’hi va animar, me les va corregir, em va ajudar i en definitiva m’hi va acostumar.

I amb el temps he estat capaç de fer-me preguntes i trobar-hi respostes, i  construir ponts entre el passat, el present i el futur, i he après a creure que els somnis no tenen límit i que per fer-los realitat tot depèn d’un mateix, de la insistència i del treball que hi posis.
I de ben segur que molta part de tot això ho dec  a aquella mestra, a aquella professora  que fa un piló d’anys enrere, va penjar en un lloc ben visible de la nostre biblioteca un cartell que deia amb lletres grosses:

“UN  LLIBRE OBERT ÉS UN CERVELL QUE PARLA, TANCAT UN AMIC QUE ESPERA, OBLIDAT UN ÀNIMA QUE PERDONA, DESTRUÏT UN COR QUE PLORA”  

divendres, 22 d’abril del 2011

Va de Canvis




Malgrat les plujes d'avui, sembla que el bon temps ja ha decidit instal·lar-se entre nosaltres definitivament. Llavors, ja no cal esperar més.
Demà serà el “dia”. És dissabte, tinc festa i tinc feina: ha arribat el moment del fenomen conegut per tothom amb el nom de <<Canvi d'armaris>>

La meva llarga experiència em diu que els armaris guarden una quantitat de roba igual al quàdruple de la seva capacitat real, i no falla.
De fet tinc entès que l'Einstein va dedicar un capítol de la teoria de la relativitat al tema, però al final el va treure perquè va pensar que era una reiteració del tema dels forats negres.
I mira  que se que n`hi ha que no en tenen d’aquests problemes, perquè no amaguen mai res gaire i passen amb poques peces de roba però, quan tens canalla per casa que cada dos per tres se’ls hi queda tot  petit, o adolescents que segueixen una moda diferent rere l’altre,  no us sona gens allò de "tinc poca roba"?
Doncs si la resposta és afirmativa, llavors ja la tenim liada!

Aquesta és una d'aquelles coses a les quals has de destinar tot un cap de setmana (com a mínim, quan ets colla), i que has de programar al detall perquè saps que si no ho fas, tindràs la roba escampada per la casa fins al dissabte següent, amb tot el que de rebot comporta (“-Mama: que em poso?”, “-Carinyo, on tinc aquell jersei fi que m’agrada tant?”o“I els calçotets nous? On son els meus calçotets!”)

Has de posar rentadores i planxar la roba d'hivern, per a desar-la neta. I després has de posar rentadores i planxar tota la roba d'estiu que treus, perquè vulguis o no, fa fortor d’armari... I això és una feinada de nassos quan ets una inconscient que compra roba moníssima de colors cridaners, que pot esser molt maca i tot el que vulgueu, però a l'hora de rentar-la és una complicació més  per tota la selecció prèvia que has de fer si no vols que una samarreta canviï de color o unes calcetes surtin més roses del compte... I si a sobre, tens una col·lecció "divina" de pantalons, camises i tops de fil d'allò més natural i pur, t'has d'estar tres hores planxant! Que, per què no dir-ho: em sembla fantàstic que facin aquesta mena de roba tan fresqueta per a l'estiu, però no poden inventar una solució per a planxar-la? Que fa molta calor, coi!

En fi, que demà toca revolució i em fa molta mandra. I és en aquests dies que envejo als que tenen habitació-vestidor i s’ho estalvien.
I com cada temporada, ompliré una caixa de “roba vella” per si un dia em fa falta, o “perquè no se sap mai”, i una altre  de “esperant temps millors”, que ja esta vist que les modes sempre tornen i cal ser previsora. D’altres peces, aniran a un contenidor de roba per donar i d’altre a les escombraries directament.
I intentaré no trasbalsar-me gaire quan comprovi que un any més, la meva roba d’estiu s’ha encongit a l’armari durant l’hivern; el misteri de la roba minvant  em comença a tenir amoïnada perquè inevitablement, acaba portant-me a la botiga per comprar-ne de nova de una altre talla, i a mi això abans no em passava...

Un moment terrible aquest del canvi d’armaris.
Sort que quan s’acabi, ja no hi hauré de pensar més fins d’aquí sis mesos (que és mig any eh?)...si senyor, demà serà un gran dia !

dijous, 21 d’abril del 2011

"La Rota"



Ahir me’n vaig anar a dormir amb molt mal gust de boca. Ja sé que això del futbol només és un joc de pilota, que no és important  per fer perdre els nervis a ningú amb tot el que tenim pel voltant, que no cal agafar-s’ho a pit perquè  per els que juguen, és una feina per la que cobren molts milions i tal, i tal, i tal... però que voleu que us digui, a mi tot això me la repampinfla i  em va semblar molt injust que ens guanyessin els blancs!
És clar que si la vida fos justa, hauria guanyat qui millor juga a futbol, però com que no ho és, va guanyar qui va fer un gol més, amb arbitratge discutible o no, amb marrulleria o no, amb joc destructiu o no. Va guanyar el Madrid, i això fot.

Per això quan avui al matí m’han trucat perquè mirés uns vídeos a la xarxa, de primer m’ha semblat que estava veient un gag del Crackòvia... amb el Ramos (“-Es que el mister me dijo que tenía que salir a destruirlo todo...-”) i au, la copa sota l’autobús!!

“-Mira que és de ser inútiles, eh?-”

 Me’n he fet un tip de riure veient els dels SAMUR rescatant el que quedava de la copa suïcida, “La Rota” diuen que li diran!

Ai senyor! divuit anys esperant-la i el poc que els hi ha durat!!

I ja poden posar titulars i portades grandiloqüents els diaris de Madrid, ja poden parlar de “Fin del Ciclo Azulgrana”, que més voldrien ells... una flor no fa estiu, i aquesta vegada els hi ha sonat la flauta... com el ruc aquell de la faula (...no el Ramos eh?) però la veritat és que el Barça ha guanyat, guanya i guanyarà  per molts anys més i fent-ho com s’ha de fer: bé.

Visca el Barça!!

dimecres, 20 d’abril del 2011

Sant Jordi, flors i floretes.




Un any més arriba la diada de Sant Jordi, una de les dues úniques celebracions col·lectives de les que sóc incondicional i que no perdono, vaja.
Probablement apareixeran els que acostumen a dir que ells les flors les compren quan els ve de gust i que no té mèrit ni gràcia fer-ho avui, que són cares i que és una festa consumista, i que l'inesperat és el que és valuós i digne d'una dona...foteses!

Tota dona a Catalunya espera avui rebre una ofrena d'amor o d’estima, encara que no pensi acceptar-la, o ho faci  amb un “-no calia, home!-” o amb recança. De la seva parella, del seu fill, del seu pare, del padrí, o del repartidor del Mercadona, tant li fa.
Una ofrena, una intenció d'ofrena, una mirada de complicitat , un somriure tendre, una mostra d'afecte, un detall.
Els detalls van molt cars i buscats. I sovint s'obliden.
Com de costum, ells rebran un llibre, que és el suport físic de la tradició, per tal que no oblidin els seus deures. Afortunadament cada cop més, elles també reben llibres,  de fet, no podria ser d'altra manera.
I tampoc cal anar expressament a ciutat per fer les compres, perquè quasi fins a l’últim poble català, per aquesta diada trobarem una paradeta de llibres amb la senyera i algú venent roses, i tal com ha de ser, una rastellera d'homes portant-les amb més o menys traça i naturalitat.
Probablement aquest és el dia en què els catalans ens mostrem a nosaltres mateixos i als altres, la nostra cara més amable, convivencial, estimable, sentimental, digna de ser anotada com un argument per salvar-nos, com a col·lectiu, de la crema i de l'oblit. També fem altres coses millors i pitjors, però encara som capaços de conservar amorosament aquesta.

Aquest any caurà en dissabte, i Sant de més a més,  però serà dia laborable, com ha de ser Sant Jordi. I probablement en algun moment del dia plourà, es mullaran alguns llibres i es refrescaran algunes roses. És la tradició.

I podria afegir que la convivència es nodreix d'aquests petits gestos i d’altres d’inesperats; que al cap i a la fi, ens fem a partir de fragments i de detalls, i que el dia a dia és una suma de moltes coses que van deixant les seves petjades dins nostre, i tot i dir-ho, em quedaria curta.
Perquè sempre és d’agrair una floreta, també de les de  paraula, i no fa gaire en vaig rebre una mostra.
A una festa on varem anar recentment, en mig del xivarri, mentre estava ”picant” del buffet lliure i parlant amb altres convidats, se’m va acostar un senyor gran, que amb molta delicadesa em va dir: “-Vostè a mi no em coneix, però jo a vostè si. Només volia donar-li les gràcies per les bones estones que em fa passar llegint-la a la revista, i que sigui per molts anys-”. Quasi no vaig saber que dir, i el vaig abraçar, perquè descobrir de sobte que a algú que et llegeix li pots ajudar a dibuixar un somriure al rostre, i  potser aclarir una mica el color del seu dia, és realment meravellós.

Sempre pensaré que els detalls fan la felicitat.

Bon Sant Jordi a tots!!