dissabte, 23 d’abril de 2011

LLibres



A l’escola que vaig anar, hi havia una estança on les parets estaven recobertes per prestatgeries repletes per llibres de totes mides. Al mig de la sala, dues taules llargues amb quatre cadires a cadascuna i una monja que se’n cuidava, Na Montserrat Plius.
Li agradava ordenar-los per temes, autors, i alfabèticament. A cada llibre li enganxava un gomet amb el numero que li tocava de la seva llista del registre que portava meticulosament.
Curiosament ningú no hi podia entrar sense que ella hi fos present, però a mi m’hi deixava estar, potser perquè era una mica la nineta dels seus ulls,  o potser perquè veia lo molt que m’agradava llegir.
Podia agafar qualsevol dels seus tresors i fullejar-los amb la única condició de que el tornés al lloc on l’havia trobat. Al començament, escollia un llibre a l’atzar, olorant unes planes plenes d’història i llegint-ne petits fragments. Més tard vaig aprendre a triar els que em fascinaven de debò.
Per aquells anys, em vaig empassar tots els clàssics d’històries “Selección”,  els de Bruguera. Recordo els contes de Swift, Stevenson, Twain, Dickens, Grimm, Perrault, Andersen, Hoffmann... per les meves mans van passar des de contes fins a biografies, i quan ja vaig ser més gran, novel·les que pels temps que corrien, si no haguessin estat allí mai hauria conegut, al menys tan aviat.

“-L’amor per la lectura s’aprèn, però no s’ensenya-” ens deia a les alumnes que fèiem cua per retornar els llibres a la biblioteca cada dilluns pel matí, els mateixos que  ens havia deixat en préstec el divendres anterior per emportar-nos cap a casa.
Per algunes de les companyes, era un “pal” aquesta mena de ritual obligatori setmanal i sovint els tornaven sense ni tan sols haver obert la tapa.
Per mi, cada llibre era la porta d’entrada a un món màgic, un viatge gratuït per ciutats imaginaries, un acompanyant de la soledat.
Vaig aprendre a acaronar les paraules, a estimar-me els personatges, a convertir-me en part del llibre.
Vaig descobrir que podia ser còmplice d’un munt d’històries, que podia viure moltes vides, que hi havia paraules que semblaven escrites només per a mi.
I a la seva classe de Literatura, vaig començar a escriure contes i relats utilitzant aquelles paraules i la meva imaginació. Ella m’hi va animar, me les va corregir, em va ajudar i en definitiva m’hi va acostumar.

I amb el temps he estat capaç de fer-me preguntes i trobar-hi respostes, i  construir ponts entre el passat, el present i el futur, i he après a creure que els somnis no tenen límit i que per fer-los realitat tot depèn d’un mateix, de la insistència i del treball que hi posis.
I de ben segur que molta part de tot això ho dec  a aquella mestra, a aquella professora  que fa un piló d’anys enrere, va penjar en un lloc ben visible de la nostre biblioteca un cartell que deia amb lletres grosses:

“UN  LLIBRE OBERT ÉS UN CERVELL QUE PARLA, TANCAT UN AMIC QUE ESPERA, OBLIDAT UN ÀNIMA QUE PERDONA, DESTRUÏT UN COR QUE PLORA”