divendres, 7 de març de 2014

La Màquina d'Escriure











Probablement siguin les presses i el poc temps lliure, o potser que tornem a enfilar un any costerut i prou ple d’interrogants el que faci que em sigui difícil trobar  inspiració per escriure al bloc. Hi ha ratxes amb més idees, amb més necessitat d'escriure des de dins, amb més ganes, i d'altres que no. I de fet, avui aquí estic, sense saber ben bé cap on tirar.

El cursor de la pantalla de l’ordinador ja porta estona  pampalluguejant com dient-me  “-Vinga noia, que no escrius res?” ( la qual cosa pot arribar a ser emprenyador, la veritat)  i no sé perquè, de sobte m’ha vingut a la memòria la meva primera maquina d’escriure, allà pels anys setanta i pico. Me la varen regalar els meus pares quan tenia dotze o  tretze anys per un sant o aniversari, no ho sé ben bé, però va ser  tot un aconteixement a la meva vida d’estudiant. Aquella màquina amb el seu estoig "portàtil" mida "king-size",  em van acompanyar durant molts anys amunt i avall en anades i vingudes per aquests mons de Déu.

Quan vaig posar-hi el primer foli i vaig fer girar el seu corró, recordo que  vaig pensar que les coses havien canviat radicalment i per sempre: Ara sí que era una escriptora com cal. S'havien acabat els  quaderns escolars amb lletra de cal·ligrafia manuscrita de col·legi de monges (que per cert, també m'han seguit en cada canvi de casa) a on escrivia totes les meves coses.   
No tenia la tecla “Ctrl” ni “Alt” ni “Esc”, però l'espetec de les tecles repicant  i l'elegant so del carro en arribar al final de la  línia anunciat per l’alegre dringar de l’artilugi, tenien un “glamour” molt superior a la melodia d'inici de “Windows”.  
 
A principis dels cinquanta  un compositor americà, Leroy Anderson, li havia composat fins i tot una simfonia que va esdevenir un clàssic,  perquè no cal dir que els artefactes mecànics, sempre sonen millor que els electrònics encara que això, és clar, no és més que un gust personal.

Malgrat lo dit, aquell primer dia d’aquest pas de gegant en quant a "noves tecnologies" que acabava de fer, lluny de inspirar-me,  em va bloquejar del tot i només vaig encertar a escriure un ensopit "hola" al full que esperava amatent. 
Va ser massa; suposo que més o menys com si  a José Luis López Vázquez li haguessin regalat un “Iphone” en els minuts inicials de "La Cabina"( ...ves també el que em ve al cap ara!).  

Aquella andròmina era pràctica i fabulosa, però no sabia ben bé què fer-ne.

Asseguda davant el teclat que veia per primera vegada, i sense res per escriure, vaig començar a fixar-me en les tecles: Q, W, E, R, T, Y ... i en la seva aparentment capritxosa distribució. 
Van haver de passar molts anys fins que vaig saber perquè les lletres es disposen d'aquesta manera en especial. 
El que sí recordo amb claredat tants anys després, és que en veure aquelles lletres (blanques sobre fons negre) vaig pensar que les coses que escriuria des de llavors, ja estaven  allà, que només calia prémer les tecles en l'ordre correcte perquè sortissin. Tan senzill com això.

I de fet, ara que ja fa tant de temps que la vella “Hispano Olivetti” s'ha convertit en una digna jubilada que  em segueix mirant cada matí en qualitat d'objecte decoratiu, segueixo pensant el mateix: les paraules continuen estant a les puntes dels dits que premen les tecles, ara de l’ordinador; només cal deixar que volin lliures i es transformin en histories que perviuran més enllà de nosaltres.

I ves per on, quasi sense adonar-me'n, avui s'han anat trenant fins a desgranar aquest record que s’hi amagava enjogassat.

3 comentaris:

XeXu ha dit...

Un bonic record de la teva primera experiència amb una màquina d'escriure, culpable en part que avui siguis aquí. A casa n'hi va haver quan jo era petit, però no tan antiga, una més moderneta, i vam trigar moltíssim a tenir ordinador. M'agraden aquests records, són part de la història de cadascú i fan bo de llegir.

Xarnego ha dit...

Voldria dir quelcom mes que “Hola”
Jo tenia una “Olivetti”, també encara la conservo.
El que no conservo es la memòria del temps perdut
en aprendre taquigrafia, que avui no serveix per res.
Ves per on, molta lletra i encara estén a anys llum
de haver acabat les multimilionàries possibilitat
de ordenar-les correctament.
La meva ortografia es bastant anarquista.

Montse ha dit...


De fet Xexu, a casa també n'hi havia una abans d'aquesta "Olivetti", però aquesta va ser la primera "meva i prou". I nosaltres abans de l'ordinador, varem tenir primer una d'elèctrica amb "corrector" i tot. Eren altres temps que de vegades et venen a la memòria. Gràcies per passar i comentar.

Hola Xarnego, de vegades no fan falta masses paraules per fer sentir als altres apreciats, i no importa gaire com les escriguis si són de veritat. Molts de records.