dissabte, 31 de desembre de 2011

BON ANY!!








Quan era una nena, escrivíem el Cap d'Any sobre el marbre blanc de la taula de la cuina de la casa dels meus avis. Sopant a torns. Primer els nens. Després la gent gran.
I mentre els adults celebraven i parlaven de les seves coses, d'aquelles coses que a mi em sonaven tan llunyanes i incomprensibles, nosaltres remenàvem armaris  i ens disfressàvem amb llençols vells i els vestits i les corbates del baguls de fusta  de les golfes.

En aquells anys el centre era la tele, primer en blanc i negre i desprès en colors. Les gales interminables, totes d'or i purpurina barata. El Thriller de Michael Jackson, la teta de la Sabrina, el raïm menjat a deshora per culpa d'una presentadora despistada i els quarts que no eren quarts. I els especials de Martes y Trece de fons, mentre després del ressopó, fèiem  partides aferrissades al “Ramiro” que ens escuraven la calderilla de les butxaques, i ens feien passar l’estona fins a la matinada.

Va arribar el temps de la vida per davant. Menjar el raïm a corre-cuita, amb el vestit nou i el pentinat de perruqueria per sortir a cremar la nit. I tornar a casa quasi de dia, de vegades sense ni haver-ho passat bé de debò, però amb el cansament i la ressaca a l'ànima. I despertar  amb el riure de la veïna que veia una d'aquelles obres de la Lina Morgan, un colacao ben calent i de tornada cap al llit, que el cos no estava per masses bromes...

Després va venir la calma.

Curiosament aquests són els Caps d’Any que menys recordo, potser perquè creia tenir-ho tot, i no era conscient del delicat equilibri que governa les nostres vides.

Porto una bona estona intentant recordar algun detall especial de l’últim, però no me’n surto.
Potser és que només trobem a faltar les coses quan les hem perdut definitivament, potser és que som tan capsigranys, que no sabem apreciar els petits instants de felicitat fins que s'escapen per la finestra oberta, volant com ocells de la gàbia, per no tornar mai més.

Però sigui com sigui, el que més celebro i agraeixo és el fet de poder ser-hi tots junts, el poder anar fent camí amb els qui estimo, perquè encara que son uns temps delicats i difícils, també hi passen coses bones i especials.
I així, enredats en somnis, records i absències, anem deixant passar els dies i les hores. I gairebé sense adonar-nos, tornem a estar davant d'un televisor encès, o al voltant d’una taula, o al mig de la plaça, amb dotze raïms al plat, prenem consciència de lo ràpid que passa el temps.

Feliç Nit. Bon Any. Que es compleixin tots els somnis i propòsits i sobretot, que sigui per molts anys més.

3 comentaris:

XeXu ha dit...

Quina colla de records. Molts d'ells els comparteixo, podria dir que ara estic en la fase de la calma, però sempre amb amics, fa molts anys que no celebro aquest dia en família, i no ho trobo pas massa a faltar. Que tinguis un bon 2012.

Yáiza ha dit...

Bon Any Nou, Montse! Ens expliques un records molt macos, i que segur que resulten familiars a més d'un. Jo vaig a caball de la fase de "cremar la nit" (tot i que sempre amb bona companyia i sense morir d'alcoholisme!), i "calma"... crec que anirà depenent de l'any, d'ara en endavant.

Fins aviat!

Montse ha dit...

Xexu, quina alegria trobar-te per aquí! Tot i que tinc poc temps, no podia deixar de felicitar-vos l'Any Nou amb els meus millors desitjos per a tots. Bon Any company!!

Yáiza, aprofita la fase "cremar la nit", es relativament curta i básicament, a mí em va servir (entre altres coses) per poder arribar i assaborir amb més ganes la fase "calma" en la que estic ara mateix. Molt Bon 2012!!