dijous, 2 de juny de 2011

Mala Sort

                                            JUICY SALIF, Philippe Starck 1990 (Relats Conjunts)


Era un bon viatge el que portava a la deixalleria, l'últim del dia. Una rentadora i uns quants  quilos de xapa de la  prestatgeria de la botiga que feia dies que aguaitava, quan se’n va adonar  que estaven de reformes. També algunes cosetes més petites, restes de articles que no és venien. “-Espremedores-” li havia dit la mestressa quan ell li havia preguntat per aquells estris de tres potes mentre els  anava carregant al carretó.
“-Espremedores de què? de butxaques?” -havia contestat ell fent broma mentre ja pensava a quant vendria aquella quincalla. Semblava alumini, almenys deu o dotze euros en trauria.

Ja havia perdut el compte dels anys que portava amb el seu  carretó traginant amunt i avall per carrers i barriades.
No recordava la seva edat ni el dia del seu aniversari, ni tampoc si alguna vegada ho va saber. La seva germana deia que seixanta i escaig. La seva germana... que bona que era! Si no hagués estat per ella, no hagués pogut criar els seus dos fills. Ella i el seu home vivien en un pis de “La Mina”, un bloc de totxanes amb un sostre molt millor que el de  la seva barraca del Camp de la Bota;  allà li va portar els nens quan va morir la seva Santa,  per poder seguir treballant i guanyar-se la vida per  la canalla.
Feia molt que no els veia. Abans, de petits, quan no eren a casa , aprofitava per portar els diners que aconseguia amb la ferralla.
N’estava orgullós d’ells.
Ara que eren grans i vivien pel seu compte, seguia enviant-los diners. L’Eugeni, el rector, l’ajudava amb això dels ingressos i dels bancs, perquè ell amb prou feines si sabia llegir.  Als nanos, els hi havien explicat que aquells diners eren d’uns fons  d’estalvis que els hi havia deixat el seu pare, que va morir sent marí mercant. Lo de “marino” va ser  idea seva; sempre li havia fet il·lusió poder navegar pels mars, com a les pel·lícules que veia a vegades “d’estranquis”  a algun cinema de carrer a l’estiu.  
I aixì és va anar consumint de mica en mica, entre “bocates” de mortadel·la i “quintus”, empenyent el carretó, arreplegant i venent tot el que hi cabia  perquè no els faltés de res al nens, com havia promès a la seva dona.

De vegades el de la deixalleria li deia:
“Roman, fas mes viatges que el vint-i-nou! - mentre li pesava la càrrega a la bàscula - això no serà pas robat?”
“-Abans mort, paraula de gitano!”- responia sempre-. I era veritat. Abans mort que portar diners robats als seus fills.

Els va veure créixer des de lluny. Des de darrere d'un contenidor quan anaven a l'escola o des del fons de la parròquia quan van fer la comunió. Amb llàgrimes als ulls va pensar que això era millor a que sabessin qui era ell en realitat: Un drapaire, un pobre drapaire amb el “trajo estripat, una gorra vella, unes espardenyes i el sac a l’esquena, com van ser abans que ell el seu pare, i el pare del seu pare.

Quina mala sort, havia d'haver mirat bé abans de creuar de nit la carretera. Van ser les presses perquè no li tanqués la deixalleria.

En Roman va mirar el seu  carretó destrossat per l’impacte, i tota la càrrega escampada al voltant. La requincalla brillava i l’enlluernava per les llums  d’aquella ambulància amb un enorme “112” pintat al costat, mentre aquella gent intentaven salvar-lo estirat a la cuneta.
“Espremedores...” -va pensar en mig d’una mena de boira- “ Per treure-li el suc a què? ... a la vida, potser?”

I va tancar els ulls.
I va navegar.

16 comentaris:

Eva ha dit...

Molt mala sort... i molt bon conte!

Yáiza ha dit...

Ostres noia, em trec el barret! Primer perquè has sabut usar l'espremedor per fer un relat molt diferent de tots els que he llegit fins ara. I segon perquè expliques una història tendra i trista alhora, molt ben travada. M'agrada molt això d'explicar tot el "què" a partir d'un sol moment de la vida.
I la frase final, genial! Per treure-li el suc a la vida...

Seguiré per aquí!

Quadern de mots ha dit...

Nova utilitat a l'andròmina espremedora: creació d'un bon relat.
Felicitats, m'ha agradat molt.

Elfreelang ha dit...

Un relat preciós ple de vida i un xic de tristor, tu si que n'has tret un bon suc! excel·lent!

XeXu ha dit...

El que li faltava al trasto aquest, una història tràgica amb final encara més tràgic... el que no se n'hagi dit ja... Molt ben escrit i descrit.

Assumpta ha dit...

Quina història!... No sé ni què dir... està tan ben explicada aconsegueixes fer-la totalment creïble i "sents" que en Roman existeix... i segurament n'hi ha molts de Romans.

Preciós, preciós. M'ha agradat moltíssim, malgrat deixi així, amb aquesta tristesa...

McAbeu ha dit...

Un relat excel·lent, amb poques paraules expliques molt bé la vida d'en Roman i el final tràgic et deixa aquesta tristor de que et sap greu que hagi acabat així. M'ha agradat molt.

Montse ha dit...

Uauuuu! quantes visites!!

Primer de tot agrair-vos haver passat pel “Gargots”; realment és un goig per mi llegir els vostres comentaris, me’n acabo d’adonar que gairebé és tan emocionant, com escriure les meves històries. Gràcies a tots!

Eva, de fet això de la sort és tan relatiu i tan complicat...! Gràcies per venir.

Yáiza, ostres com m’afalaga el teu comentari, quasi que m’he posat vermella i tot! Gràcies.

Quadern de mots, és que aquest artefacte, ha quedat demostrat que ens ha espremut a tots les neurones! I consti que quan el vaig veure, al primer moment vaig pensar : vols dir que és pot escriure alguna cosa d’això...? I mira si en som de bons!

Elfreelang, la vida i la tristor sovint van agafades de la mà, sobre tot quan l’entorn és com en aquest conte, tan marginal. Altre cosa és que qui s’hi troba se’n adoni, i potser quasi que és millor que no ho faci, i com el Roman del relat, pugui tenir les seves estones de efímera felicitat. Gràcies per passar-te per aquí!

Xexu, mira noi, porto uns dies que ho veig tot força negre i suposo que això fa que el que escric tiri més cap a la melangia i els finals tràgics. De totes formes, aquesta història no la podia fer acabar d’altre forma, i si ho penso bé, no estic tan segura de que en el fons, no sigui un final feliç...

Assumpta, tens raó: en Roman va existir. Bé, no aquest Roman, perquè el que vaig conèixer no era gitano, ni tenia fills, ni estava casat. Però de petita, quan tornava de l’escola, sovint em creuava amb ell pel carrer, empenyent el seu carretó carregat de ampolles buides, diaris i trastos vells. Mentre varem ser mainada, ens feia una barreja de por i pena perquè el veiem diferent a tothom: portava sempre roba vella que li anava tres canes grossa, el cabell enganxifós de gomina o brutícia, ves a saber, i remenava els contenidors d’escombraries!
Era solter, no tenia fills, però si una germana viuda que tenia una filla. Ell va fer gran a aquesta neboda a força de viatges del seu carretó. Mai li va faltar de res; fins i tot, li va pagar el casament!

Gràcies per les teves paraules!

McAbeu, benvingut al “Gargots”! M’agrada molt que t’hagi agradat la història, potser per el que li he explicat a l’Assumpta no m’ha costat gaire inventar-me aquest Roman. Gràcies per estar per aquí. Ens anem llegint!

Assumpta ha dit...

Així doncs, està clar que es mereixia un homenatge... i tant!! :-))

montse ha dit...

Felicitats, n'has tret un suc boníssim.

Jpmerch ha dit...

Caram Montse! Ara hauràs de contar-nos la resta de la història d'en Roman.

Montse ha dit...

Gràcies Montse! De fet, trobo que ha esta ell el que ens ha n’ha tret a tots plegats, de suc! I això que sembla que no ho pugui fer gaire bé amb les taronges o les llimones... perquè, on deuen anar els pinyols, eh? Ara, mira si ens en ha fet sortir de paraules, contes i relats dels caparrons!!

Hola Jpmerch! Benvingut al “Gargots”! La veritable història d’en Roman? Bufffff! És complicat, perquè n’hi hauria per fer-ne un llibre... tot un personatge, creu-me. De fet,si ho pensem bé, n’hi tantes de històries com persones, no trobes? Ens anem llegint.

Isabel ha dit...

saps? m'has tocat Montse,jo també conec una història semblant
felicitats!

Montse ha dit...

Isabel, el millor de tot plegat, és el poder compartir aquestes històries que sabem o inventem, entre tots.

Gràcies per passar-te pel Gargots.

La Meva Perdició ha dit...

Gran relat, i una ambientació perfecta. Cru i realista sense buscar la llàgrima fàcil. Felicitats de debò.

Montse ha dit...

Gràcies La Meva Perdició; de vegades les històries surten sense ni adonar-te’n... i quan passa això, cal agafar “boli” ràpid o posar-te a l’ordinador, que les Muses ja sabem com són, oi?

Gràcies de nou per deixar el teu comentari!