dimarts, 9 de novembre de 2010

Poder de Persuasió



Vivim en el món del Consumisme i la realitat és que malgrat la crisi, a totes hores i a través de tots els mitjans de comunicació, ens inciten a comprar.
És necessari que comprem cada cop més, perquè pugui seguir girant la roda que nosaltres mateixos hem creat i a la que estem immersos.

I aquesta és precisament , la feina de la publicitat: Cridar l’atenció, fer venir les ganes i si és possible, esprémer.

Al final, els ulls fan pampallugues.

Us n’heu adonat de la quantitat d’anuncis que hi ha a la “Tele” sobre cotxes, per exemple? I com et volen entabanar?
Els del Renault Clio, te’l venen amb un tipus que, tot i ser un pare de família seriós que espera al seu fill a la porta de l’escola com tots els demés papes, ha estat lo suficientment alliberat i llest, com per tenir de novia a la formidabilíssima mestre del seu nen sense importar-li el que pensin els altres quan la’espaterrant xicota l’abraça!
I ara que hi penso, un cotxe del que no recordo la marca, portava més lluny aquesta idea i convertia en Drag Queen nocturn, un executiu diürn, que també té el seu punt, no us penseu!
L’espot del Mini de fa un temps per contra, és dirigia a un altre sector de públic: Un geni esbojarrat ens convidava a riure’ns de les convencions establertes a base de rauxa i excés, que Déu n’hi do també.

Tot plegat idees originals dels publicistes, que per això cobren, al cap i a la fi perquè sigui com sigui, la gent es fixi en els comercials.

Però ves per on a mi, pobre víctima del sistema, m’encanten els anuncis.
Són molts anys de créixer amb ells, de tenir-los a la hora de dinar i de sopar al davant, d’empassar-me’ls mentre esperava la continuació de una pel•lícula, d’un programa interessant o d’una sèrie com “Lost” o “House” que acabaven a les tantes i que a l’endemà et feien sortir al carrer amb cara de son i sense arribar a aconseguir ser mitjanament “persona” fins cap allà al migdia.

Se suposa que la publicitat és una maquina renta-cervells, però jo no ho veig així.
Sincerament, crec que ens ensenya moltissimes coses.
Si.
L’anunci d’un perfum de Gaultier, em va obrir els ulls, millor dit l’oïda, a l’Òpera de Bellini, “Norma”.
Conec l’ambició de Bruce Lee.
Els anuncis de Volswagen, m’han ensenyat que Bach va compondre Suites per violoncel, i sé que els “Blondie”, desapareguts fa temps, d’una o altre manera em trobaran gràcies a uns cereals...

I tot i així, crec que la publicitat no compleix en mi la seva funció final, la d’inductora de compres.
Perquè jo no vull ser una tia bona que menja cereals... bé, ben mirat potser si, però sense estar a dieta de flocs de blat, és clar!

O sigui, que no vull el perfum, ni ser la carretera, ni comprar-me el Volswagen.

El que jo vull al veure aquests anuncis, és anar-me’n a ballar la cançó de Blondie vestida de vermell.
Vull que una ma és passegi pel meu torç mentre escolto la Callas refilant el “Casta Diva”.
Vull que un dit dibuixi papallones en la meva esquena, amb el cello desgranant les notes de Bach de fons..
I per descomptat, vull buidar la meva ment i ser aigua, my friend.