dijous, 18 de novembre de 2010

Amb els anys...



Pel que vaig veient, un adquireix això que anomenen experiència vital, gairebé sense adonar-se’n. 
Sols amb aixecar-te del llit i enfrontar-te al mirall cada matí ja acumules mèrits per ser una mica més savi. Encara que després facis coses tan quotidianes com anar a comprar el pa, tant li fa.

Imagino que la sensació de que ja ho has vist o de que ja ho has viscut tot, deu estar directament relacionada amb la intensitat de la teva pròpia vida. En aquest sentit és cert que sí, cada vegada t’enlluernen menys coses. Encara que ben mirat, el contrari, seria fins i tot preocupant.
Personalment crec que fer-se gran suposa ser cada vegada més un mateix, col·locar una a una totes les peces d'un puzle particular.
Les altres coses, els signes del pas del temps i les circumstàncies, són accessoris i variables. Tot i que ens marquen més del que convindria.

Realment, no sé quina és l'essència de fer-se gran, hi sóc en camí.

Potser se'ns endureixi l'ànima, potser les llàgrimes no siguin tan espesses, potser ja no ens sorprenguem de res.
No obstant això, és un potser... dubtós i gens definitiu.

Però si la sensació de sorpresa disminueix, tanmateix -almenys en el meu cas- i per fortuna, no es redueix la capacitat d'emocionar-se. 

I m'agrada que així sigui.