Aquesta tarda, a la caixa del super, mentre esperava que em toqués, em distreia mirant l'anar i venir de la gent, amb els seus carros plens, les presses, les discussions típiques, pares renyant als fills, i cares llargues amb ganes de sortir d’allà com sigui.
En fi, lo típic d’un dissabte a un d’aquests llocs, sigui quin sigui el seu nom.
Tot d’una la meva mirada s’ha parat sobre una parella de...no podria definir-los com a vells, no ho eren, però voltarien els setanta anys.
Els acompanyaven dos nens; nen i nena. El xiquet tindria uns vuit anys, i la nena uns tres.
El que m'ha fet fixar-m’hi i m'ha fet tafanejar, ha estat que la parella gran eren de raça blanca, i els nens eren mulats.
I m’he passat l’estona de la cua mirant com jugaven els nens a cuit i amagar i al “un dos tres, pica paret”....como qualsevol nen de qualsevol color.
Llavors me’n he recordat d’un article que vaig llegir fa temps que es basava en un estudi, mitjançant el qual, asseguraven que si els humans fóssim cecs, no seríem racistes; que el racisme el portem als ulls, en la mirada.... i malgrat els prejudicis que aquests darrers temps, confesso que tot i a contracor he anat desenvolupant per totes les situacions que visc i veig en el meu entorn, en el fons crec que és veritat.
Perquè tancant els ulls i escoltant, podia sentir les veus i els crits dels nens rient, jugant....i sabeu una cosa? el seu so no es diferenciava del de cap altre nen de la seva edat d'una o altra raça: eren alegres, cristal·lines, despreocupades, franques...
I no puc entendre en quin moment del camí, ni per culpa de què o de qui, ho arribem a complicar tot tant.
En tot cas, em quedo sens dubte amb aquells somriures, amb aquells ninets de cafè amb llet, els dels cabells negres i rissats que corrien enjogassats.
Em quedo amb la seva felicitat. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada