dissabte, 13 de novembre de 2010

Tardor




Quan era petita associava aquesta època de l’any a la tornada a l’escola, a dies mes curts amb una altre llum, a la caiguda de les fulles dels plataners de la carretera, i a sentir el soroll que fan arrossegades sota els meus peus; a les anades al rovelló per els voltants del poble, a les castanyes, a l’olor de caldo de la cuina de casa i a contes a la vora del foc.

A mida que anem creixent, ens perdem moltes d’aquestes sensacions ofuscats per tot el que ens envolta i ens porta la vida.

I sovint vivim el que ens toca que no sempre és el que és vol, i quan te’n adones, quan veus que aquesta normalitat quotidiana és just el contrari de les disfresses i il•lusions que vas cosir un dia sent encara una criatura, et promets una i altre vegada que a l’endemà segur que començaràs a viure... la única por és no ser capaç de complir les promeses que et fas.

Encara que el món sempre sigui el mateix, la forma en que el mirem no ho és.

Necessitem temps per somiar.
Temps per recordar i temps per arribar a l'infinit.
Necessitem temps per existir.

2 comentaris:

Xarnego ha dit...

El mes trits de la vida
es quan portes mes viscut
de lo que et queda per viure,
i ja res et fa tenir il•lusions.
Això si que es trist,
o tan mateix t’atemoreix

Mol real la teva visió.
Et llegeixo.

Montse ha dit...

El fer-se gran suposa aproximar-se cada vegada més al que un és de veritat. Tant per lo bo, com per lo dolent. I és veritat que això ho porta el pas del temps.

Però la il•lusió i la sorpresa de viure segueixen aquí, només que de vegades fa falta esforçar-se una miqueta més per trobar-les...

Hi ha moments en que cal cuidar-se i que et cuidin, però sobretot, cal desfer-se de la apatia, sigui com sigui.

Records Xarnego.