divendres, 19 de novembre de 2010

Relats Conjunts: Estació Espacial Internacional (ISS)



Quan els seus pares deixaven la Montseta amb els avis a l'estiu, era senyal que havia arribat el temps de llibertat i esbarjo anhelat durant tot l'any. La vida al poble, lluny de la ciutat era una altre vida i allà a més dels jocs i el xivarri al carrer amb tota la mainada, podia sentir-se part de la natura,  i tenir més a prop un cel ple d'estrelles que on vivia, s’amagaven de la gent.
I hi havia l’avi.
L'avi a la seva manera era un científic, malgrat no tenir més estudis que els que li permetien llegir, escriure i comptar mínimament. Sempre havia practicat el mètode de la prova i l'error per aprendre a viure, i probablement mai no va estar segur d'haver aconseguit perfeccionar el seu aprenentatge. Vessava tanmateix tant sentit comú i tanta capacitat per saber el que era cert del que no, que es va convertir en el seu millor mestre i company d'aventures, disposat sempre a explicar-li qualsevol dubte o menudesa que li passés pel cap, despertant i exercitant de manera constant la seva imaginació.

Una d'aquelles tardes mandroses i feixugues d'estiu, la televisió del menjador emetia unes imatges de l'Estació Espacial Internacional, un enorme i sofisticat artefacte amb el rerefons del nostre planeta blau, que feia ressaltar la complexitat de l’andròmina que anava descrivint un monòton comentarista.

L'àvia no hi era i l'avi en veure com la nena contemplava les imatges, es va decidir a revelar-li el seu secret.

-Montseta -li va dir- no has de parlar amb ningú sobre el que t'explicaré.
-Doncs clar avi, ja saps que pots confiar en mi. –va respondre conscient que anava a escoltar algo important
-He estat fent experiments de diversa naturalesa, que han arribat a demostrar-me que la capacitat del cervell humà sobrepassa, de molt, els límits de l'imaginable per la ciència...

La Montseta no entenia res de res, però va esperar conscient que si l'avi deia que hi havia un secret per explicar, tard o d’hora hi hauria secret.

-He aconseguit dominar mentalment el meu cos fins al punt que sóc capaç de volar, i una o dues nits a la setmana, m'apropo a aquesta Estació que veus i jugo amb els tres astronautes que l'ocupen una partida de "Botifarra". Em va costar força ensenyar-los, no et pensis, perquè aquests estrangers amb tanta tècnica i preparació no són gaire traçuts amb els nostres jocs de cartes! -va afegir divertit-

Aquell estiu  la Montseta havia complert dotze anys, i havia iniciat el procés que l'hauria de convertir en una persona més reflexiva i madura, menys innocent i de bona fe, en un adult en definitiva, i davant d’una animalada tan gran, es va quedar muda, incapaç de pair el que havia sentit.

Després de produir-se més silenci sobre el silenci inicial, l'avi va comprendre que havia calculat malament la seva capacitat per digerir aquella revelació.

-Però, Montseta - va reaccionar l'avi - t'has quedat com un estaquirot. Apa va, que ja veig que d’ara endavant no he de gastar-te aquests tipus de bromes!

I se’n va anar convençut, que ella sabia que no havia estat una broma.

 I tenia raó perquè la Montseta no només no es creia que l'avi pogués volar com els ocells, sinó que de cop se’n havia adonat  que el que passava era que l’avi tenia el cap ple de pardals...

Des d'aquell moment, la vida a la casa, les seves certeses i el màgic estiu de la Montseta es van enfosquir, perquè  li era molt dolorós pensar en el fet que l'avi  ja feia catúfols, que repapiejava o pitjor encara, que estava perdent el seny.

Fins una nit en què la xafogor i les ganes de veure un got d’aigua la van despertar i empènyer a les fosques fins a la cuina.
De sobte va reconèixer a través de la finestra la figura de l'avi contrastada contra la llum de la lluna. El seu desplaçament sense gravetat era tranquil, reposat, amunt cada vegada més amunt. No hi havia ocells al seu voltant perquè, segons tinc entès, la major part d'ells dormen a la nit. Tanmateix, no va necessitar aquest detall per comprendre que el que estava veient era real.

Va saber llavors que l'avi era un gran tipus. I va saber també, que molts de nosaltres i ella mateixa, mai no seríem capaços de volar.

5 comentaris:

montse ha dit...

L'enhorabona, per aquest relat tan extraordinari i meravellós.

Montse ha dit...

Gràcies montse, potser massa llarg, però és que quan m'embalo...

Records.

XeXu ha dit...

Bona història, i em sembla que la conclusió és més que encertada. Per saber volar com ho fa l'avi segur que s'ha de creure fermament que es pot aconseguir, i la majoria de nosaltres no podríem fer-ho.

Filadora ha dit...

Ostres! m'ha agradat molt! Felicitats!!

Montse ha dit...

Gràcies per el comentari XeXu. Jo de fet penso que de vegades ens obstinem a tallar les ales dels que saben volar, per la por de les nostres pròpies limitacions. L'avi de la Montseta no es va deixar.

Gràcies també a tu filadora per dedicar una mica del teu temps a llegir-me i entrar a dir-ho.