Comencem...

El diccionari ens diu que un gargot és el dibuix o l'escriptura d'una persona que té poca traça a dibuixar o a escriure, ja sigui perquè no practica o perquè encara és massa petita per tenir aquestes habilitats. Els reis dels gargots són els nens petits, però els metges tampoc no se salven de la crítica general, perquè sovint fan una lletra tan difícil d'entendre que sembla que facin gargots.

Un patracol és un llibre o un lligall de documents molt voluminós. En podem trobar a les llibreries de vell, on venen revistes i llibrets a granel lligats amb cordills, en paquets voluminosos. També en diem de la paperassa o dels estris que portem a sobre quan anem carregats de un lloc a l’altre.

Recordo que quan vaig començar a anar al col•legi i en van donar el llapis i la primera llibreta, emocionada vaig omplir pagines amb les lletres que sabia...”- Això són gargots-” va sentenciar la monja quan ho va veure, i les va arrencar. Potser tenia raó, però és que eren els “meus” gargots (o “gargotis” com en dèiem entre nosaltres a classe) fets amb tota la il•lusió i ganes que una nena de tres anys i mig hi pot posar, i consti que encara a hores d’ara, penso que no hi va haver dret!

Així que primer va ser la lletra de pal,  i més tard la lletra lligada i els quaderns de cal•ligrafia que no s’acabaven mai; i dels llapis varem passar a les plomes estilogràfiques, i després als bolígrafs, i els “gargotis” varen quedar enrere. 
Fins avui. Perquè avui per fi m’he decidit i agafant els meus patracols, he començat aquest bloc on hi penso deixar de mica en mica, histories, contes, coses que he recollit, relats que he imaginat, al cap i a la fi nous “gargotis” desdibuixats per el temps.

Tot amanit de realitat, res gairebé real.

Que cadascú tenim lo nostre... que gairebé cap vida és inaudita, només la manera en la que s’expliqui.

I fins aquí el meu gargot d’avui en aquesta paret escantellada que hi ha de fons. Al terra trobaran guixos de colors, per si els ve de gust.