Nadal - 2010

Malgrat totes les adversitats, us desitjo que passeu unes bones festes a tots els que us passeu per el "Gargots i Patracols" i els que no, també.

No sé què ens depararà el 2011, però sí sé que ho encararem tan bé com sabrem. I estic convençuda de que ens en sortirem.. Primer perquè no ens en queda d'altre i després perqué crec que les coses bones les disfrutarem i les no tan bones... doncs hi farem el que podrem!!!

BONES FESTES!!!!!

  (De part d'una que encara vehicula en català!) (...i que per molts d'anys!!)

El Partit

El millor equip del món 5 -- Aquells nois vinguts de la capi 0

Estàvem inquiets, es deia que venien molt igualats, que no havien perdut en no sé quants partits... i els n’ hem clavat cinc!
I gràcies a CR7 i les seves fatxenderies (" -A ver si nos hacen 8 el lunes ... "), un trist 5-0, s'ha convertit en un ridícul 5-0. Això sense comptar que avui no hi ha excuses que valguin:  Si el Barça no hagués afluixat, el partit acaba amb 8-0, algun del Barça lesionat, i el Madrid amb varis expulsats. El que són les coses.

Ah! Per cert, és normal que Cristiano s'enfadés amb en Pep i es muntés aquella tangana; ... per a una pilota que els anaven a deixar tocar...!

No cal anar a fer sang de lo d’ahir, però és que va ser un festival de classe, d'elegància, de  saber guanyar esborrant i embogint a l’adversari amb el "tiki-taka", amb un bany de bon joc, i a més a més constatant també què Guardiola tal com ens presentaven a la publicitat de TV3 entorn al matx, és un "mag",  que poca broma eh!

Perquè les seves declaracions prèvies al partit van ser: " - Me n'alegro que la gent no cregui que els en marcarem cinc... ". Au, apa, ves qui no s’ho creu ara!

Ahir va guanyar: el futbol, l'espectacle, els seguidors, la pedrera, la humilitat, el respecte al contrari.
Ahir va perdre: l'antifutbol, la crispació, tot el que no és futbol, la cartera, la prepotència, la supèrbia, el mal companyerisme, el monopoli madridista en els mitjans de comunicació.

Només em va fer pena un nen vestit del Madrid, a coll del seu pare a  la ronda d'entrevistes posteriors que van fer, i que sense paraules però amb la carona trista semblava pensar allò de: "- Papa, perquè sóc del Madrid?  Jooooó  papa... és que  els culés juguen molt bé al futbol!"

I a part d'això, m’ho vaig passar pipa. I avui estic afònica i dins d'una estona parlaré per signes, segur. Tant li fa.

GRÀCIES Barça!!

Dissabte

Aquesta tarda,  a la caixa del super, mentre esperava que em toqués, em distreia mirant l'anar i venir de la gent, amb els seus carros plens, les presses, les discussions típiques, pares renyant als fills, i cares llargues amb ganes de sortir d’allà com sigui.

En fi, lo típic d’un dissabte a un d’aquests llocs, sigui quin sigui el seu nom.

 Tot d’una la meva mirada s’ha parat sobre una parella de...no podria definir-los com a vells, no ho eren, però voltarien els setanta anys.

Els acompanyaven dos nens; nen i nena. El xiquet tindria uns vuit anys, i la nena uns tres.

El que m'ha fet fixar-m’hi i m'ha fet tafanejar,  ha estat que la parella gran eren de raça blanca, i els nens eren mulats.

I m’he passat l’estona de la cua mirant com jugaven els nens  a cuit i amagar i al “un dos  tres, pica paret”....como qualsevol nen de qualsevol color.

Llavors me’n he recordat d’un article que vaig llegir fa temps que  es basava en un estudi, mitjançant el qual, asseguraven que si els humans fóssim cecs, no seríem racistes; que el racisme el portem als ulls, en la mirada.... i malgrat els prejudicis que aquests darrers temps, confesso que tot i a contracor he anat desenvolupant per totes les situacions  que visc i veig en el meu entorn, en el fons crec que és veritat.

Perquè tancant els ulls i escoltant, podia sentir les veus i els crits dels nens rient, jugant....i sabeu una cosa? el seu so no es diferenciava del de cap altre nen de la seva edat d'una o altra raça: eren alegres, cristal·lines, despreocupades, franques...

I no puc entendre en quin moment del camí, ni per culpa de què o de qui, ho arribem a complicar tot tant.

En tot cas, em quedo sens dubte amb aquells somriures, amb aquells ninets de cafè amb llet, els dels cabells negres i rissats que corrien enjogassats.

Em quedo amb la seva felicitat.

Vida

“Jo seré núvol algun dia,

  i el vent em portarà a qualsevol lloc,

  i seré pols i terra i herba,

  i ningú podrà dir-te a on sóc...”

Arribarà un dia... sí, arribarà un dia que no prendré part en  aquesta atapeïda carretera de la vida. Arribarà un matí fred i assolellat, com el d'avui, en el qual el instint pugui més que les obligacions, un matí en què s'imposi el cor al raonament, en el que oblidaré que m'he de desviar a la inexorable sortida 21 de l'autovia que condueix a les portes de la meva quotidianitat i segueixi camí fins, qui sap on?

No em fa por que arribi, tot i que espero que el meu vehicle, que un dia va ser nou i  que a hores d’ara encara té una potència raonable, en aquell moment no sigui més que un entranyable estri amb rodes que encara guardi forces per continuar movent-se, sempre que no li demanis que faci ostentacions de velocitat sobre l'asfalt. 
No necessito  res més que poder comptar amb un vell motor, quan arribi el dia en què no prengui aquesta desviació de la carretera.

Posats a escollir, és preferible marxar amb un tranquil rumor de fons com a company final de viatge fruit de molts anys de rodatge, abans que el del terrabastall de cents de cavalls, per descomptat. 
Aquest pausat so de la màquina cremant combustible, ajuda a oblidar l'estupidesa de l'ésser humà i a posar al seu lloc -a cents de quilòmetres de distància- als qui prefereixen anar amb presses sense saber on van, o als que  llencen al aire paraules com "traïció", “interès”, "rancúnia", "decepció", "mentida", "revenja", "càstig" o "misèria", paraules grandiloqüents  que sovint no mostren res més que la falta de seny de qui les pronuncia amb voluntat de fer mal.

Qui necessita un món com a aquest tenint per davant una prometedora autopista que et condueix enlloc?

Sé que el viatge conclourà quan s'esgotin la gasolina o els diners... Quan això passi deixaré aparcat el vehicle i sortiré a conèixer el que el destí m'ofereixi.

Potser trobi un desert sense ànimes amb qui pugui compartir les meves penes i alegries; o potser aparegui per aquell paratge gent igual de mesquina que la que vaig deixar enrere; potser em trobi amb persones que parlin un llenguatge desconegut per mi o que no entenguin el que jo parlo; però també és possible, molt possible, que allà –on vulgui que sigui aquest destí- visquin homes i dones als que els hi  agradi agradar als nouvinguts, amb cents de contes per comptar a la seva memòria, i milers d'històries per compartir en la seva ànima. Éssers que no mesurin a l'altre per el que puguin treure d'ell, sinó per el que  puguin oferir-li; éssers nets i generosos en definitiva que entenguin que l'important no és lo alt que va ser el bressol on vas néixer, ni lo gran que és la casa on vius, sinó lo neta i polida que tens la teva part del carrer que comparteixes.

Sí, arribarà un dia en què segueixi lentament camí a la recerca de la vida mateixa.

De polítics, eleccions i debats.

Remenant per la Xarxa, he trobat aquest enllaç que em sembla prou interessant, tot i que m’he quedat de pasta de moniato amb els meus resultats... i consti que diuen que és molt acurat l’estudi que li dóna suport!

Test per cagadubtes

No m’agrada parlar de política, ni veure les propagandes de la campanya, ni escoltar el que diuen. Ja m’ha passat el temps en que anava a les “manis” d’estudiants, en que  m’ho creia tot, en que pensava que el que deia aquesta gent era per aconseguir un país millor, en que somiava truites, vaja.

Tot i així el diumenge passat vaig veure el debat a TV3 que al ser a sis bandes, amb totes les opcions majoritàries, em semblava "a priori" interesant.

D’entrada, em va quedar molt clara una cosa: Que a tots els importa un rave que l'abstenció pugui superar a la participació i el fet que moltes persones ja hagin decidit votar en blanc, sense parar-se a pensar que la xifra que assolirà aquesta opció, superarà a  algunes de les organitzacions polítiques que estaven aquella  nit assegudes  al plató, que ja és dir, eh!

Al meu entendre, i per animar el pati, el debat d'idees i picabaralles més interessant es va produir entre els partits petits: ERC, IV, PP i Cs. Perquè, no ens enganyem, Mas es presentava com a presidenciable. Els altres jugaven a si pactarien o no amb ell.

 Al Rivera de Cs, el van deixar en evidència en més d'una ocasió per la seva tendència a saltar com “un xinxa”durant les intervencions dels altres, donant una imatge immadura i nerviosa. I a sobres varem  poder constatar que el seu acte de rebel·lia generacional i de desafiament al poder és... parlar en castellà! Que guai!

Francament, així ho té molt complicat aquest noi per créixer electoralment i mantenir-se més enllà del vot de protesta.

L’Herrera de IV, aferrat a l’idea de un tripartit que no ha funcionat,  decebedor. Això de la lluita de classes i la sostenibilitat està molt bé dins els seu discurs tenyit sempre d’un aire de superioritat moral sobre aquell que no hi estigui d’acord, però és que ja tocaria incorporar-hi la defensa de la iniciativa emprenedora de les petites i mitjanes empreses a la defensa del treballador ¿No? 
Això sí, cal dir que va ser l'únic que va esmentar l'abstenció i el vot en blanc com a enemics del sistema.

A la Sanchez-Camacho, una fidel creient del partit , se li veia de lluny que perd el cul per ser ministra a Madrid.

El PP català no vol perdre un sol vot de dreta, i sense contemplacions parla de l'emigració com a font de molts problemes ( i de molts vots de ciutadans cremats per tot el que passa al seu voltant ), que no diré que no tinguin part de raó, però sense aprofundir en que la culpa en tot cas, no és dels immigrants i prou, si no en pretendre i permetre que els ajuts de l’Administració i els ajuntaments es puguin donar sense cap mena de contraprestació.

Ni boja vull això per a Catalunya.

Amb els d’ERC i el Puigcercós, me’n vaig adonar que aquests, estan al ball i volen ballar sigui amb qui sigui i com sigui. Abans deien allò d’un govern de progrés (amb IV i PSC), ara diran si els deixen, allò d’un govern catalanista i de país (amb CIU) i així continuar amb la seva gent situada ( i molt ben situada) a l’ombra del poder... me’n faig creus!

Havia llegit que el PSC i el Montilla, realment són sengles cadàvers polítics, i aquesta va ser la impressió que en vaig treure. Rígid, estàtic i donant la impressió de estar fora de lloc, hi saber-ho, quasi em va arribar a fer patir el Molt Honorable, que voleu que us digui. Va ensenyar dues gràfiques per dir lo bo que havia estat el seu govern respecte als anteriors, i va demanar un debat a Mas per veure si així rascava alguna cosa amb la vella idea del bipartidisme i el vot útil, amb el conseqüent batibull dels altres partits que també hi volien ser i protestaven per l’exclusió.

Una olla de cols, en serio, una olla de cols.

I finalment en Mas de CiU. Feia molt temps que no veia una superioritat tan gran per part d'un candidat.. Les coses sembla que  li van tan de cara que pot permetre's jugar a  recollir tot el vot centrat possible de qualsevol part de l'espectre polític. Juga a majoria absoluta amb frase lapidaria inclosa:  

“-Aquestes eleccions no són entre esquerra i dreta, catalanistes i espanyolistes, parlants de castellà o català; sinó entre passat i futur".

I després, va respirar i mirar a càmera com pensant: “-Guapuuuu!  ...Gràcies”.

"Hi havia una vegada una nena..."

...que quan va fer els dos anys i va venir el retratista a casa seva a l'hora de les postres a fer les fotografies de record ( que llavors es feia així per costum al meu poble ) no va parar de plorar fins que li van deixar tastar el pastís. El pobre home que tenia altres cases per anar aquell diumenge, m'han explicat  que va estar a punt de deixar-los amb caixes destemplades davant de la magnitud de la rebecaria amb la que es va trobar.

La nena ja apuntava maneres...

Quasi un any després, el dia de Rams, una altre foto de retratista, amb el sol de cara que sempre feia fer ganyotes, amb un fred que pelava, amb mitjonets i faldilletes curtes,  aquest dia fins i tot  amb barret i a sobres, els pares volent que hi posessis bona cara... Déu n'hi do!

I aquí un altre aniversari, el sisè. Aquest any  a totes les fotos vaig sortir amb cara de no haver trencat mai un plat i les mans a punt de resar... val a dir que era la manera que ens feien estar les monges al cole quan explicaven alguna cosa. Mai vaig entendre perquè la meva mare es va passar mig estiu remugant per com van quedar... si estava moníssima!

Per la  proposta. de l'Assupta i en Ferran , i tots els que s'hi han afegit, val la pena rebuscar a les capses de les golfes!

Relats Conjunts: Estació Espacial Internacional (ISS)

Quan els seus pares deixaven la Montseta amb els avis a l'estiu, era senyal que havia arribat el temps de llibertat i esbarjo anhelat durant tot l'any. La vida al poble, lluny de la ciutat era una altre vida i allà a més dels jocs i el xivarri al carrer amb tota la mainada, podia sentir-se part de la natura,  i tenir més a prop un cel ple d'estrelles que on vivia, s’amagaven de la gent.

I hi havia l’avi.
L'avi a la seva manera era un científic, malgrat no tenir més estudis que els que li permetien llegir, escriure i comptar mínimament. Sempre havia practicat el mètode de la prova i l'error per aprendre a viure, i probablement mai no va estar segur d'haver aconseguit perfeccionar el seu aprenentatge. Vessava tanmateix tant sentit comú i tanta capacitat per saber el que era cert del que no, que es va convertir en el seu millor mestre i company d'aventures, disposat sempre a explicar-li qualsevol dubte o menudesa que li passés pel cap, despertant i exercitant de manera constant la seva imaginació.

Una d'aquelles tardes mandroses i feixugues d'estiu, la televisió del menjador emetia unes imatges de l'Estació Espacial Internacional, un enorme i sofisticat artefacte amb el rerefons del nostre planeta blau, que feia ressaltar la complexitat de l’andròmina que anava descrivint un monòton comentarista.

L'àvia no hi era i l'avi en veure com la nena contemplava les imatges, es va decidir a revelar-li el seu secret.

-Montseta -li va dir- no has de parlar amb ningú sobre el que t'explicaré.
-Doncs clar avi, ja saps que pots confiar en mi. –va respondre conscient que anava a escoltar algo important
-He estat fent experiments de diversa naturalesa, que han arribat a demostrar-me que la capacitat del cervell humà sobrepassa, de molt, els límits de l'imaginable per la ciència...

La Montseta no entenia res de res, però va esperar conscient que si l'avi deia que hi havia un secret per explicar, tard o d’hora hi hauria secret.

-He aconseguit dominar mentalment el meu cos fins al punt que sóc capaç de volar, i una o dues nits a la setmana, m'apropo a aquesta Estació que veus i jugo amb els tres astronautes que l'ocupen una partida de "Botifarra". Em va costar força ensenyar-los, no et pensis, perquè aquests estrangers amb tanta tècnica i preparació no són gaire traçuts amb els nostres jocs de cartes! -va afegir divertit-

Aquell estiu  la Montseta havia complert dotze anys, i havia iniciat el procés que l'hauria de convertir en una persona més reflexiva i madura, menys innocent i de bona fe, en un adult en definitiva, i davant d’una animalada tan gran, es va quedar muda, incapaç de pair el que havia sentit.

Després de produir-se més silenci sobre el silenci inicial, l'avi va comprendre que havia calculat malament la seva capacitat per digerir aquella revelació.

-Però, Montseta - va reaccionar l'avi - t'has quedat com un estaquirot. Apa va, que ja veig que d’ara endavant no he de gastar-te aquests tipus de bromes!

I se’n va anar convençut, que ella sabia que no havia estat una broma.

 I tenia raó perquè la Montseta no només no es creia que l'avi pogués volar com els ocells, sinó que de cop se’n havia adonat  que el que passava era que l’avi tenia el cap ple de pardals...

Des d'aquell moment, la vida a la casa, les seves certeses i el màgic estiu de la Montseta es van enfosquir, perquè  li era molt dolorós pensar en el fet que l'avi  ja feia catúfols, que repapiejava o pitjor encara, que estava perdent el seny.

Fins una nit en què la xafogor i les ganes de veure un got d’aigua la van despertar i empènyer a les fosques fins a la cuina.

De sobte va reconèixer a través de la finestra la figura de l'avi contrastada contra la llum de la lluna. El seu desplaçament sense gravetat era tranquil, reposat, amunt cada vegada més amunt. No hi havia ocells al seu voltant perquè, segons tinc entès, la major part d'ells dormen a la nit. Tanmateix, no va necessitar aquest detall per comprendre que el que estava veient era real.

Va saber llavors que l'avi era un gran tipus. I va saber també, que molts de nosaltres i ella mateixa, mai no seríem capaços de volar.