Coses de casa

Això fa pinta de ser una rebel·lió popular en tota regla. Serà per les pujades i baixades de tensió o les  apagades de l’electricitat, pel fort vent d’aquests dies que haurà afectat el cablejat de les línies, o el que sigui però el cas és que els electrodomèstics de casa s’han amotinat. De moment, no han emès cap comunicat, senzillament es troben en fase de sabotatge total.

Tot va començar fa uns dies amb una bombeta, aparentment innocent, que es va fondre. Res de l’altre món; anar a comprar-ne  de recanvi i llestos. Això és el que jo pensava, però es veu que  no era més que el “Chupinazo” inicial del que estava per arribar.

A prop de la bombeta fosa es troba el magnífic microones amb que escalfo pràcticament tot. Doncs bé, dies després d’aquell incident, el microones va decidir fer vaga a la japonesa; en comptes de deixar de funcionar, va començar a fer-ho fins hi tot amb la porta oberta. Imagino els electrons esquitxant-me el davantal cada cop que el faig servir, tot hi  que com que no hi veig prou bé i a la òptica encara no m’han encertat la graduació de les ulleres/lentilles ( i ja anem per la tercera prova!), no puc dir que n’hagi vist cap.

Tot seguit el que es va unir a la conspiració va ser el forn. I ho va fer just un dia després de fer-li una neteja a fons. Una de dos, o no li va agradar o no li va anar bé als seus circuits, perquè des de llavors, lluitem com desesperats cada vegada que el fem servir, perquè s’entossudeix a mantenir la llumeta interior i el timbre d’avís funcionant fins hi tot quan està parat...i val a dir que de moment, guanya ell.

Serà cosa de solidaritat o serà un assumpte de traïció col·lectiva, el cas és que la rentadora va ser la següent en prendre el camí de la insubordinació. Una rentadora relativament nova que un bon dia va decidir canviar el seu alegre i divertit centrifugat, per un “rún-rún” tipus terrabastall que feia presagiar el pitjor. I naturalment, la garantía acabava de vèncer el seu termini.

Semblava que la rebel·lió anava camí de sufocar-se quan d’improvís i a traïció, va ser l’ordinador el que es va afegir a la revolta. En engegar-lo feia un soroll com de tractor, sense exagerar gens ni mica. Afortunadament, en escalfar-se, aquest soroll desapareixia, però deixava pas a uns altres tipus d’esdeveniments paranormals, desconnexions i apagades misterioses.

El bo d’haver de portar-lo al taller tècnic, és que així vaig aprofitar perquè em canviessin la targeta gràfica que (si, és clar, ho heu endevinat) també havia petat...i ja posats, tinguessin que formatar el disc dur perquè el Windows, per no ser menys, no reconeixia tot d’un plegat, cap component.

I mentre, a casa va ser el secador del cabell el que va aprofitar l’avinentesa, per morir en acte de servei. Encara que tampoc el puc trobar molt a faltar perquè la bomba de l’aigua, amb problemes de pressió sobtats, envia a la dutxa un rajolí d’aigua mínimament tèbia, incompatible amb la vida d’una pobre mortal acabada de llevar.

 

És a dir que pels matins, amb el cabell mullat, el cafè ple de radiacions del microones espatllat i l’acompanyament simfònic del forn, començo el dia amb la seguretat de que els aparells han decidit fer-se els amos de la casa.

Però no em penso deixar guanyar tant fàcilment, i de moment ja he començat a  posar-los-hi cara de pomes agres i cantar amb convicció i autoritat allò de: “Igual que el piiii  a prop de la ribeeeera, nooo serem moguuuuts...!”A les barricades si fa falta!! Que s’han cregut aquestes andròmines! 

( ...I ja tinc avisats al lampista, i als del servei tècnic que segur, segur que aquest mes, es faran l’agost a casa meva... snif, snif, snif!! )