diumenge, 21 de novembre del 2010

"Hi havia una vegada una nena..."



...que quan va fer els dos anys i va venir el retratista a casa seva a l'hora de les postres a fer les fotografies de record ( que llavors es feia així per costum al meu poble ) no va parar de plorar fins que li van deixar tastar el pastís. El pobre home que tenia altres cases per anar aquell diumenge, m'han explicat  que va estar a punt de deixar-los amb caixes destemplades davant de la magnitud de la rebecaria amb la que es va trobar.
La nena ja apuntava maneres...




Quasi un any després, el dia de Rams, una altre foto de retratista, amb el sol de cara que sempre feia fer ganyotes, amb un fred que pelava, amb mitjonets i faldilletes curtes,  aquest dia fins i tot  amb barret i a sobres, els pares volent que hi posessis bona cara... Déu n'hi do!




I aquí un altre aniversari, el sisè. Aquest any  a totes les fotos vaig sortir amb cara de no haver trencat mai un plat i les mans a punt de resar... val a dir que era la manera que ens feien estar les monges al cole quan explicaven alguna cosa. Mai vaig entendre perquè la meva mare es va passar mig estiu remugant per com van quedar... si estava moníssima!

Per la  proposta. de l'Assupta i en Ferran , i tots els que s'hi han afegit, val la pena rebuscar a les capses de les golfes!

8 comentaris:

Ferran Porta ha dit...

Un àlbum molt maco, Montse. I certament, amb les maneres en aquesta posició se't veu molt, molt pacífica. Ho eres tant, realment? :)

Gràcies per participar.

El porquet ha dit...

Oooooh quina cara malèvola davant del pastís... no en devia quedar ni una engruna!

Montse ha dit...

Hola Ferran,

Mira, amb sis anys era una bona nena, eixerida, un pel tímida amb qui no coneixia, entremaliada quan tocava i ara que hi penso... realment sorprenent.

Records.

Montse ha dit...

Doncs si Mr.Missis, crec que has captat els fons de la qüestió, perquè si m'haguessin deixat, ni les engrunes! LLaminera, també era i sóc llaminera.

Però no em van deixar, que hi farem!

Assumpta ha dit...

Oooh!! Quina nena més maca!! :-))

Hehehe em fa gràcia com expliques la petita història de cada foto... i estic d'acord amb tu en que no és lògic que la teva mare remugués per les fotos... si estàs molt maca!! :-))

La segona és molt graciosa, quin vestidet... una nina!

Moltíssimes gràcies per jugar!! :-))

montse ha dit...

Boniques fotos acompanyades d'una tendra explicació.

Salut!!!

jomateixa ha dit...

et veus simpàtica i tremendeta...

Montse ha dit...

Doncs si Assumpta, al final vaig comprendre que això de remugar deu ser condició "si ne quanon" de les mares...(consti que ara ho faig jo!)

Gràcies a vosaltres per deixar-me participar.

montse t'asseguro que el que explico és el que va passar tal com ho vaig viure i veure llavors i ara!

jomateixa, tremendeta jo? Nooooo, si era tan bona nena...