Viure

És difícil saber viure cada dia, no només existir, saber guanyar i saber perdre, poder dibuixar somriures al nostre voltant i sobretot, no anar a dormir mai sense somnis . A lo millor el truc de la cosa està a no pensar massa en tot plegat...

Estic cansada...

Cansada de tot? no, de tot no, però si de moltes coses. Estic cansada de tot i de res ... estic cansada d'estar cansada.  

Setmana d'exàmens... qui em manava a mi ficar-me en aquests rebomboris a hores d'ara una altra vegada!!

Bon Dia!

Ara fa sol. Han caigut quatre gotes i sembla que tot sigui més net, com si ho haguessin rentat. Els arbres de darrera casa tenen les fulles, que tot just broten, farcidetes de gotes que han rodolat fins a la punta i  brillen amb la llum del mati.

M’agrada respirar aquesta olor de terra i herba mullada, aquests colors que poc a poc van pujant de to, m’agrada estrenar un nou dia... és vida que se’m regala!

Bon dia!!

Dissabte

Aquesta tarda,  a la caixa del super, mentre esperava que em toqués, em distreia mirant l'anar i venir de la gent, amb els seus carros plens, les presses, les discussions típiques, pares renyant als fills, i cares llargues amb ganes de sortir d’allà com sigui.

En fi, lo típic d’un dissabte a un d’aquests llocs, sigui quin sigui el seu nom.

 Tot d’una la meva mirada s’ha parat sobre una parella de...no podria definir-los com a vells, no ho eren, però voltarien els setanta anys.

Els acompanyaven dos nens; nen i nena. El xiquet tindria uns vuit anys, i la nena uns tres.

El que m'ha fet fixar-m’hi i m'ha fet tafanejar,  ha estat que la parella gran eren de raça blanca, i els nens eren mulats.

I m’he passat l’estona de la cua mirant com jugaven els nens  a cuit i amagar i al “un dos  tres, pica paret”....como qualsevol nen de qualsevol color.

Llavors me’n he recordat d’un article que vaig llegir fa temps que  es basava en un estudi, mitjançant el qual, asseguraven que si els humans fóssim cecs, no seríem racistes; que el racisme el portem als ulls, en la mirada.... i malgrat els prejudicis que aquests darrers temps, confesso que tot i a contracor he anat desenvolupant per totes les situacions  que visc i veig en el meu entorn, en el fons crec que és veritat.

Perquè tancant els ulls i escoltant, podia sentir les veus i els crits dels nens rient, jugant....i sabeu una cosa? el seu so no es diferenciava del de cap altre nen de la seva edat d'una o altra raça: eren alegres, cristal·lines, despreocupades, franques...

I no puc entendre en quin moment del camí, ni per culpa de què o de qui, ho arribem a complicar tot tant.

En tot cas, em quedo sens dubte amb aquells somriures, amb aquells ninets de cafè amb llet, els dels cabells negres i rissats que corrien enjogassats.

Em quedo amb la seva felicitat.

Vida

“Jo seré núvol algun dia,

  i el vent em portarà a qualsevol lloc,

  i seré pols i terra i herba,

  i ningú podrà dir-te a on sóc...”

Arribarà un dia... sí, arribarà un dia que no prendré part en  aquesta atapeïda carretera de la vida. Arribarà un matí fred i assolellat, com el d'avui, en el qual el instint pugui més que les obligacions, un matí en què s'imposi el cor al raonament, en el que oblidaré que m'he de desviar a la inexorable sortida 21 de l'autovia que condueix a les portes de la meva quotidianitat i segueixi camí fins, qui sap on?

No em fa por que arribi, tot i que espero que el meu vehicle, que un dia va ser nou i  que a hores d’ara encara té una potència raonable, en aquell moment no sigui més que un entranyable estri amb rodes que encara guardi forces per continuar movent-se, sempre que no li demanis que faci ostentacions de velocitat sobre l'asfalt. 
No necessito  res més que poder comptar amb un vell motor, quan arribi el dia en què no prengui aquesta desviació de la carretera.

Posats a escollir, és preferible marxar amb un tranquil rumor de fons com a company final de viatge fruit de molts anys de rodatge, abans que el del terrabastall de cents de cavalls, per descomptat. 
Aquest pausat so de la màquina cremant combustible, ajuda a oblidar l'estupidesa de l'ésser humà i a posar al seu lloc -a cents de quilòmetres de distància- als qui prefereixen anar amb presses sense saber on van, o als que  llencen al aire paraules com "traïció", “interès”, "rancúnia", "decepció", "mentida", "revenja", "càstig" o "misèria", paraules grandiloqüents  que sovint no mostren res més que la falta de seny de qui les pronuncia amb voluntat de fer mal.

Qui necessita un món com a aquest tenint per davant una prometedora autopista que et condueix enlloc?

Sé que el viatge conclourà quan s'esgotin la gasolina o els diners... Quan això passi deixaré aparcat el vehicle i sortiré a conèixer el que el destí m'ofereixi.

Potser trobi un desert sense ànimes amb qui pugui compartir les meves penes i alegries; o potser aparegui per aquell paratge gent igual de mesquina que la que vaig deixar enrere; potser em trobi amb persones que parlin un llenguatge desconegut per mi o que no entenguin el que jo parlo; però també és possible, molt possible, que allà –on vulgui que sigui aquest destí- visquin homes i dones als que els hi  agradi agradar als nouvinguts, amb cents de contes per comptar a la seva memòria, i milers d'històries per compartir en la seva ànima. Éssers que no mesurin a l'altre per el que puguin treure d'ell, sinó per el que  puguin oferir-li; éssers nets i generosos en definitiva que entenguin que l'important no és lo alt que va ser el bressol on vas néixer, ni lo gran que és la casa on vius, sinó lo neta i polida que tens la teva part del carrer que comparteixes.

Sí, arribarà un dia en què segueixi lentament camí a la recerca de la vida mateixa.

Amb els anys...

Pel que vaig veient, un adquireix això que anomenen experiència vital, gairebé sense adonar-se’n. 

Sols amb aixecar-te del llit i enfrontar-te al mirall cada matí ja acumules mèrits per ser una mica més savi. Encara que després facis coses tan quotidianes com anar a comprar el pa, tant li fa.

Imagino que la sensació de que ja ho has vist o de que ja ho has viscut tot, deu estar directament relacionada amb la intensitat de la teva pròpia vida. En aquest sentit és cert que sí, cada vegada t’enlluernen menys coses. Encara que ben mirat, el contrari, seria fins i tot preocupant.

Personalment crec que fer-se gran suposa ser cada vegada més un mateix, col·locar una a una totes les peces d'un puzle particular.

Les altres coses, els signes del pas del temps i les circumstàncies, són accessoris i variables. Tot i que ens marquen més del que convindria.

Realment, no sé quina és l'essència de fer-se gran, hi sóc en camí.

Potser se'ns endureixi l'ànima, potser les llàgrimes no siguin tan espesses, potser ja no ens sorprenguem de res.
No obstant això, és un potser... dubtós i gens definitiu.

Però si la sensació de sorpresa disminueix, tanmateix -almenys en el meu cas- i per fortuna, no es redueix la capacitat d'emocionar-se. 
I m'agrada que així sigui.

Tardor

Quan era petita associava aquesta època de l’any a la tornada a l’escola, a dies mes curts amb una altre llum, a la caiguda de les fulles dels plataners de la carretera, i a sentir el soroll que fan arrossegades sota els meus peus; a les anades al rovelló per els voltants del poble, a les castanyes, a l’olor de caldo de la cuina de casa i a contes a la vora del foc.

A mida que anem creixent, ens perdem moltes d’aquestes sensacions ofuscats per tot el que ens envolta i ens porta la vida.

I sovint vivim el que ens toca que no sempre és el que és vol, i quan te’n adones, quan veus que aquesta normalitat quotidiana és just el contrari de les disfresses i il•lusions que vas cosir un dia sent encara una criatura, et promets una i altre vegada que a l’endemà segur que començaràs a viure... la única por és no ser capaç de complir les promeses que et fas.

Encara que el món sempre sigui el mateix, la forma en que el mirem no ho és.

Necessitem temps per somiar.
Temps per recordar i temps per arribar a l'infinit.
Necessitem temps per existir.

Comencem...

El diccionari ens diu que un gargot és el dibuix o l'escriptura d'una persona que té poca traça a dibuixar o a escriure, ja sigui perquè no practica o perquè encara és massa petita per tenir aquestes habilitats. Els reis dels gargots són els nens petits, però els metges tampoc no se salven de la crítica general, perquè sovint fan una lletra tan difícil d'entendre que sembla que facin gargots.

Un patracol és un llibre o un lligall de documents molt voluminós. En podem trobar a les llibreries de vell, on venen revistes i llibrets a granel lligats amb cordills, en paquets voluminosos. També en diem de la paperassa o dels estris que portem a sobre quan anem carregats de un lloc a l’altre.

Recordo que quan vaig començar a anar al col•legi i en van donar el llapis i la primera llibreta, emocionada vaig omplir pagines amb les lletres que sabia...”- Això són gargots-” va sentenciar la monja quan ho va veure, i les va arrencar. Potser tenia raó, però és que eren els “meus” gargots (o “gargotis” com en dèiem entre nosaltres a classe) fets amb tota la il•lusió i ganes que una nena de tres anys i mig hi pot posar, i consti que encara a hores d’ara, penso que no hi va haver dret!

Així que primer va ser la lletra de pal,  i més tard la lletra lligada i els quaderns de cal•ligrafia que no s’acabaven mai; i dels llapis varem passar a les plomes estilogràfiques, i després als bolígrafs, i els “gargotis” varen quedar enrere. 
Fins avui. Perquè avui per fi m’he decidit i agafant els meus patracols, he començat aquest bloc on hi penso deixar de mica en mica, histories, contes, coses que he recollit, relats que he imaginat, al cap i a la fi nous “gargotis” desdibuixats per el temps.

Tot amanit de realitat, res gairebé real.

Que cadascú tenim lo nostre... que gairebé cap vida és inaudita, només la manera en la que s’expliqui.

I fins aquí el meu gargot d’avui en aquesta paret escantellada que hi ha de fons. Al terra trobaran guixos de colors, per si els ve de gust.