Viure

És difícil saber viure cada dia, no només existir, saber guanyar i saber perdre, poder dibuixar somriures al nostre voltant i sobretot, no anar a dormir mai sense somnis . A lo millor el truc de la cosa està a no pensar massa en tot plegat...

Unes sabatilles velles

Avui he llençat les meves sabatilles velles.

Bé,  ja sé que no és res d’extraordinari, però és que a mi em costa molt llençar les coses, m’aferro tremendament a elles, ves que hi farem; les he estat mirant i he decidit que ja no podia ajornar més el moment.

De fet me’n vaig adonar ahir, quan en vaig tirar una als meus fills per posar pau en una de les seves continues picabaralles (vull aclarir que això no és maltractament, eh? Mai encerto, i per ells és com el so de la campana en un combat de boxa: quan senten el crit, o veuen passar volant una sabatilla, se’ls calmen els ànims i tornen al seu racó del “ring”,  a punt per tornar-hi ben aviat. Amb fills adolescents a casa tot és com és, i sovint calen mesures per poder gaudir d’uns  breus moments de pau a la llar ).

El cas és que quan la vaig recuperar, me’n vaig adonar que li havia arribat la seva hora.  

Companyes fidels, han patit molts llançaments per l’aire, m’han portat escales amunt i avall buscant samarretes i mitjons bruts, posant rentadores, escombrant i fregant terres, i han aguantant sense protestar que quan al vespre finalment m’assegués al sofà, les deixés abandonades a terra per poder seure-hi arraulida.  Ai las!

Sempre m’ha  costat llençar coses, sobretot si les he fet servir temps. Per això sóc molt comprensiva amb la “Síndrome de Diògenes” dels meus fills, perquè jo sóc igual; a mi tot em val i em costa desprendre’m, encara que des que sóc mare, he hagut d’aprendre a ser més dura. Per força.

Ara puc endreçar els armaris i llençar les coses que ja no serveixen. No m’ho passo bé, però  si  s’ha de fer ho faig, no fos cas que algun dia haguéssim de passar per la vergonya de que els serveis socials ens vinguessin a desallotjar d’una casa plena de trastos.

Els meus fills ho guardarien tot: pedres d’una excursió del “cole”, petxines que varem trobar a la platja un dia d’hivern, papers i paperots, revistes de l’any de la Mariacastanya, jaquetes que s’han fet petites i mai més portaran però que els hi agradaven molt, jocs que els hi falten la meitat de peces, vinils sense tocadiscos, dents de llet... al final he hagut de fer el que feia la meva avia: llançar les coses quan no hi són, i la veritat és que quasi sempre, si no ho veuen, no les troben a faltar i així no pateixen.

El meu home no ho entén, jo si.

El meu home em recrimina la meva permissivitat, jo callo, perquè sé  que aviat “els meus nens” també començaran a  abandonar coses sense pensar-s’ho tant, començant pels seus pares, els seus amics  d’infantesa, nuvis i núvies, cotxes o el que sigui.

I és que encara que de vegades volin sabatilles, o clatellots de realitat, segons les edats, per a mi ells si que són únics i especials.  He procurat que ho sabessin, compartir-hi  jocs, cançons i rialles, i he nodrit la seva fantasia amb contes,  històries i explicacions inversemblants a munts de preguntes, costums i tradicions. Potser no ho he fet bé del tot. Potser quan s’adonin que les coses no són tant així, em retreguin el no haver-los previngut sobre el que és la vida. Però si arriba aquest moment, espero que puguin entendre que l’únic que he fet, és intentar ajudar-los a teixir records feliços, que és el que al final ens queda.

Per què els fills creixen i és fan grans molt de pressa. Les mames i els papes triguem uns anys a descobrir-ho. De primer ens sembla que els tindrem sempre igual, però mica en mica ens adonem que no és així, i abans del que ens pensem, arriba el dia en què volen del niu.

Per això mentre pugui, penso gaudir del que queda de la infantesa, tendresa i complicitat dels dos que tinc a casa.

I consti que ho faig per egoisme, pur i dur, i  sense cap penediment.

La Màquina d'Escriure

Probablement siguin les presses i el poc temps lliure, o potser que tornem a enfilar un any costerut i prou ple d’interrogants el que faci que em sigui difícil trobar  inspiració per escriure al bloc. Hi ha ratxes amb més idees, amb més necessitat d'escriure des de dins, amb més ganes, i d'altres que no. I de fet, avui aquí estic, sense saber ben bé cap on tirar.

El cursor de la pantalla de l’ordinador ja porta estona  pampalluguejant com dient-me  “-Vinga noia, que no escrius res?” ( la qual cosa pot arribar a ser emprenyador, la veritat)  i no sé perquè, de sobte m’ha vingut a la memòria la meva primera maquina d’escriure, allà pels anys setanta i pico. Me la varen regalar els meus pares quan tenia dotze o  tretze anys per un sant o aniversari, no ho sé ben bé, però va ser  tot un aconteixement a la meva vida d’estudiant. Aquella màquina amb el seu estoig "portàtil" mida "king-size",  em van acompanyar durant molts anys amunt i avall en anades i vingudes per aquests mons de Déu.

Quan vaig posar-hi el primer foli i vaig fer girar el seu corró, recordo que  vaig pensar que les coses havien canviat radicalment i per sempre: Ara sí que era una escriptora com cal. S'havien acabat els  quaderns escolars amb lletra de cal·ligrafia manuscrita de col·legi de monges (que per cert, també m'han seguit en cada canvi de casa) a on escrivia totes les meves coses.   

No tenia la tecla “Ctrl” ni “Alt” ni “Esc”, però l'espetec de les tecles repicant  i l'elegant so del carro en arribar al final de la  línia anunciat per l’alegre dringar de l’artilugi, tenien un “glamour” molt superior a la melodia d'inici de “Windows”.  

 

A principis dels cinquanta  un compositor americà, Leroy Anderson, li havia composat fins i tot una simfonia que va esdevenir un clàssic,  perquè no cal dir que els artefactes mecànics, sempre sonen millor que els electrònics encara que això, és clar, no és més que un gust personal.

Malgrat lo dit, aquell primer dia d’aquest pas de gegant en quant a "noves tecnologies" que acabava de fer, lluny de inspirar-me,  em va bloquejar del tot i només vaig encertar a escriure un ensopit "hola" al full que esperava amatent. 

Va ser massa; suposo que més o menys com si  a José Luis López Vázquez li haguessin regalat un “Iphone” en els minuts inicials de "La Cabina"( ...ves també el que em ve al cap ara!).  

Aquella andròmina era pràctica i fabulosa, però no sabia ben bé què fer-ne.

Asseguda davant el teclat que veia per primera vegada, i sense res per escriure, vaig començar a fixar-me en les tecles: Q, W, E, R, T, Y ... i en la seva aparentment capritxosa distribució. Van haver de passar molts anys fins que vaig saber perquè les lletres es disposen d'aquesta manera en especial. 

El que sí recordo amb claredat tants anys després, és que en veure aquelles lletres (blanques sobre fons negre) vaig pensar que les coses que escriuria des de llavors, ja estaven  allà, que només calia prémer les tecles en l'ordre correcte perquè sortissin. Tan senzill com això.

I de fet, ara que ja fa tant de temps que la vella “Hispano Olivetti” s'ha convertit en una digna jubilada que  em segueix mirant cada matí en qualitat d'objecte decoratiu, segueixo pensant el mateix: les paraules continuen estant a les puntes dels dits que premen les tecles, ara de l’ordinador; només cal deixar que volin lliures i es transformin en histories que perviuran més enllà de nosaltres.

I ves per on, quasi sense adonar-me'n, avui s'han anat trenant fins a desgranar aquest record que s’hi amagava enjogassat.