És difícil saber viure cada dia, no només existir, saber guanyar i saber perdre, poder dibuixar somriures al nostre voltant i sobretot, no anar a dormir mai sense somnis . A lo millor el truc de la cosa està a no pensar massa en tot plegat...
Els Estats d'ànim guien les nostres paraules, les dicten, les llancen, les amassen i acaricien, les trenquen o les besen. I també examinen i manipulen, i transformen, i es dolen o gaudeixen de les que llegeixen... Sigueu Benvinguts!
divendres, 14 de març de 2014
Viure
És difícil saber viure cada dia, no només existir, saber guanyar i saber perdre, poder dibuixar somriures al nostre voltant i sobretot, no anar a dormir mai sense somnis . A lo millor el truc de la cosa està a no pensar massa en tot plegat...
dilluns, 10 de març de 2014
Unes sabatilles velles
Avui he llençat
les meves sabatilles velles.
Bé, ja sé que no és res d’extraordinari, però és
que a mi em costa molt llençar les coses, m’aferro tremendament a elles, ves
que hi farem; les he estat mirant i he decidit que ja no podia ajornar més el moment.
De fet me’n vaig
adonar ahir, quan en vaig tirar una als meus fills per posar pau en una de les
seves continues picabaralles (vull aclarir que això no és maltractament, eh? Mai
encerto, i per ells és com el so de la campana en un combat de boxa: quan
senten el crit, o veuen passar volant una sabatilla, se’ls calmen els ànims i
tornen al seu racó del “ring”, a punt
per tornar-hi ben aviat. Amb fills adolescents a casa tot és com és, i sovint calen
mesures per poder gaudir d’uns breus
moments de pau a la llar ).
El cas és que
quan la vaig recuperar, me’n vaig adonar que li havia arribat la seva
hora.
Companyes fidels, han patit molts
llançaments per l’aire, m’han portat escales amunt i avall buscant samarretes i
mitjons bruts, posant rentadores, escombrant i fregant terres, i han aguantant
sense protestar que quan al vespre finalment m’assegués al sofà, les deixés
abandonades a terra per poder seure-hi arraulida. Ai las!
Sempre m’ha costat llençar coses, sobretot si les he fet
servir temps. Per això sóc molt comprensiva amb la “Síndrome de Diògenes” dels
meus fills, perquè jo sóc igual; a mi tot em val i em costa desprendre’m,
encara que des que sóc mare, he hagut d’aprendre a ser més dura. Per força.
Ara puc endreçar
els armaris i llençar les coses que ja no serveixen. No m’ho passo bé, però si s’ha
de fer ho faig, no fos cas que algun dia haguéssim de passar per la vergonya de
que els serveis socials ens vinguessin a desallotjar d’una casa plena de
trastos.
Els meus fills ho
guardarien tot: pedres d’una excursió del “cole”, petxines que varem trobar a
la platja un dia d’hivern, papers i paperots, revistes de l’any de la
Mariacastanya, jaquetes que s’han fet petites i mai més portaran però que els
hi agradaven molt, jocs que els hi falten la meitat de peces, vinils sense
tocadiscos, dents de llet... al final he hagut de fer el que feia la meva avia:
llançar les coses quan no hi són, i la veritat és que quasi sempre, si no ho
veuen, no les troben a faltar i així no pateixen.
El meu home no ho
entén, jo si.
El meu home em
recrimina la meva permissivitat, jo callo, perquè sé que aviat “els meus nens” també començaran a abandonar coses sense pensar-s’ho tant,
començant pels seus pares, els seus amics
d’infantesa, nuvis i núvies, cotxes o el que sigui.
I és que encara
que de vegades volin sabatilles, o clatellots de realitat, segons les edats,
per a mi ells si que són únics i especials. He procurat que ho sabessin, compartir-hi jocs, cançons i rialles, i he nodrit la seva
fantasia amb contes, històries i
explicacions inversemblants a munts de preguntes, costums i tradicions. Potser
no ho he fet bé del tot. Potser quan s’adonin que les coses no són tant així,
em retreguin el no haver-los previngut sobre el que és la vida. Però si arriba
aquest moment, espero que puguin entendre que l’únic que he fet, és intentar
ajudar-los a teixir records feliços, que és el que al final ens queda.
Per què els fills
creixen i és fan grans molt de pressa. Les mames i els papes triguem uns anys a
descobrir-ho. De primer ens sembla que els tindrem sempre igual, però mica en
mica ens adonem que no és així, i abans del que ens pensem, arriba el dia en què
volen del niu.
Per això mentre
pugui, penso gaudir del que queda de la infantesa, tendresa i complicitat dels
dos que tinc a casa.
I consti que ho
faig per egoisme, pur i dur, i sense cap
penediment.
divendres, 7 de març de 2014
La Màquina d'Escriure
Probablement siguin les presses i el poc temps lliure,
o potser que tornem a enfilar un any costerut i prou ple d’interrogants el que
faci que em sigui difícil trobar inspiració per escriure al bloc. Hi
ha ratxes amb més idees, amb més necessitat d'escriure des de dins, amb més
ganes, i d'altres que no. I de fet, avui aquí estic, sense saber ben bé cap on tirar.
El cursor de la pantalla de l’ordinador ja porta
estona pampalluguejant com dient-me “-Vinga noia, que no escrius res?” ( la qual
cosa pot arribar a ser emprenyador, la veritat) i no sé perquè, de sobte m’ha vingut a la
memòria la meva primera maquina d’escriure, allà pels anys setanta i pico. Me
la varen regalar els meus pares quan tenia dotze o tretze anys per un sant o aniversari, no ho sé
ben bé, però va ser tot un aconteixement
a la meva vida d’estudiant. Aquella
màquina amb el seu estoig "portàtil" mida "king-size", em van
acompanyar durant molts anys amunt i avall en anades i vingudes per aquests
mons de Déu.
Quan vaig posar-hi el primer foli i vaig fer girar el
seu corró, recordo que vaig pensar que
les coses havien canviat radicalment i per sempre: Ara sí que era una escriptora
com cal. S'havien acabat els quaderns
escolars amb lletra de cal·ligrafia manuscrita de col·legi de monges (que per
cert, també m'han seguit en cada canvi de casa) a on escrivia totes les meves
coses.
No tenia la tecla “Ctrl” ni “Alt”
ni “Esc”, però l'espetec de les tecles repicant i l'elegant so del carro en arribar al final
de la línia anunciat per l’alegre dringar
de l’artilugi, tenien un “glamour” molt superior a la melodia d'inici de “Windows”.
A principis dels cinquanta un compositor americà, Leroy Anderson, li
havia composat fins i tot una simfonia que va esdevenir un clàssic, perquè no cal dir que els artefactes mecànics,
sempre sonen millor que els electrònics encara que això, és clar, no és més que
un gust personal.
Malgrat lo dit, aquell primer dia d’aquest pas de
gegant en quant a "noves tecnologies" que acabava de fer, lluny de inspirar-me, em va bloquejar del tot i només vaig encertar
a escriure un ensopit "hola" al full que esperava amatent.
Va ser
massa; suposo que més o menys com si a
José Luis López Vázquez li haguessin regalat un “Iphone” en els minuts inicials
de "La Cabina"( ...ves també el que em ve al cap ara!).
Aquella andròmina era pràctica i fabulosa,
però no sabia ben bé què fer-ne.
Asseguda davant el teclat que veia per primera vegada, i sense res per escriure, vaig començar a fixar-me en les tecles: Q, W, E, R, T, Y ... i en la seva aparentment capritxosa distribució. Van haver de passar molts anys fins que vaig saber perquè les lletres es disposen d'aquesta manera en especial.
El que
sí recordo amb claredat tants anys després, és que en veure aquelles lletres (blanques
sobre fons negre) vaig pensar que les coses que escriuria des de llavors, ja
estaven allà, que només calia prémer les
tecles en l'ordre correcte perquè sortissin. Tan senzill com això.
I de fet, ara que ja fa tant de
temps que la vella “Hispano Olivetti” s'ha convertit en una digna jubilada que em segueix mirant cada matí en qualitat
d'objecte decoratiu, segueixo pensant el mateix: les paraules continuen estant
a les puntes dels dits que premen les tecles, ara de l’ordinador; només cal
deixar que volin lliures i es transformin en histories que perviuran més enllà
de nosaltres.
I ves per on, quasi sense adonar-me'n, avui s'han anat
trenant fins a desgranar aquest record que s’hi amagava enjogassat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)