Campions!

Dissabte el FC Barcelona va guanyar la final de la competició Europea més important davant un magnífic rival, el  Manchester United.

Cal  treure’ns el barret davant  del Manchester, perquè de tots els clubs als que s'ha enfrontat el Barcelona, ​​crec que ha estat el més assenyat, el millor rival, el més respectuós i el més elegant de tots . (Elegants fins hi tot quan arribaven a l'estadi, tant tocats i posats i ben vestits, recoi!)

 El seu capità va admetre que mai havia jugat contra un equip com el Barcelona, i que la victòria havia estat molt merescuda. El seu entrenador, Sir Alex Ferguson, una llegenda del futbol anglès, més del mateix al reconèixer que mai fins ahir, havien rebut un “bany” de joc com el que els hi va caure al damunt . Això si que és saber perdre!

Suposo que ningú s'atrevirà a dir  que lo de dissabte no va ser futbol, no? Suposo que ningú tindrà els trons de posar en dubte el joc del Barça, oi? Ni teatre, ni àrbitres comprats ni  romanços, ni po... Ui, ui, ui! d'això..."punyetes" en vinagre per tocar el que no sona . Perquè si quedava encara  algun dubte sobre quin és el millor equip d'Europa ( i  casi afegiria  que del món), va quedar molt clar que, ara per ara, aquest equip és el Barça.

La de comentaris que hem tingut d'aguantar durant tota la temporada; la  mala baba que hem hagut de suportar: que si dopping, que si els àrbitres només afavoreixen el Barça, que si som uns teatrers ... doncs NO! Com ahir va dir en Piqué al Camp Nou, mentre els altres jugadors es mossegaven la llengua per no dir el que realment pensaven, els del Barça no fan res de tot això: només juguen a futbol, i renoi, que bé que ho fan!!

Quin  partidàs! quins passis! quina demostració de joc! quins gols! quins jugadors! quin entrenador! quin club! quina afició!!  Ai! que em quedo sense alè una altre vegada!

Que em dieu de la passada de Xavi a Pedro? genial, increïble!
I del gol de Messi? En tots aquests anys no l'havia vist tan eufòric en la celebració d’un gol! Que gran, però que gran que és aquest nano!
I la meravella de Villa què, eh? muts es van quedar amb el tros de golarro que va fer, i consti que s'ho mereixia el xicot que n’hi entrés un d’aquests, tu!
I en Guardiola ... ainsss! quina humilitat i que guapo i que “senyor”!! Va fer que els seus jugadors fessin el passadís d'honor al Manchester. Esportivitat absoluta,  i “saber estar”, com sempre.

I a casa, una gran festa! Primer molts nervis tot i veure lo bé que ho feien, (sóc patidora de mena,  i no puc fer-hi més i els meus ja ho saben: jo pujo i baixo escales quan hi ha un partit així, i ostres si me’n vaig fer un tip d’anar amunt i avall entre gol i gol!) I després al final, explosió d’alegria, pell de gallina i emocions a vessar que  fins i tot, em van fer caure la llagrimeta quan en  Puyol va cedir el braçalet de capità a Abidal, i aquest va alçar la copa; quin gest! quins valors! Que bons que sou nois!!

Amb els temps que corren, al cap i a la fi el futbol no ens dóna pas de menjar, ja ho sé, però que carai! Diades com la de dissabte són les que fan que aquest món nostre no s'oblidi de la il·lusió, i ens facin sortir al carrer amb rauxa a fer volar unes senyeres amb els nostres colors, i a cridar de goig per deixar anar tota la ràbia i tensió acumulades.

I tot això sense haver de preguntar-nos "per que?" ...Que quin per que? Que per que els embolcalls dels “Sugus” de pinya són blaus, per exemple?  no sé, però el que si sé, és que l'important no és l'embolcall, sinó el de dins, el fons de tot plegat.

“El futbol et torna el que li dónes”. Oh i tant! I la glòria és nostra.

Visca el Barça i Visca Catalunya!!