Relats Conjunts: Diada de Sant Jordi

 

Arrugues a la pell de les meves mans llaurades pel temps. A la penombra de la cambra prop del balcó, envoltada de silenci i pols, observo  com aquests dits vells i  llargs aferrats a les cortines, em deixen veure el que passa a  fora. A la Rambla de les Flors, avui una  vegada més és festa, i tot és un anar amunt i avall de gent, colors, olors, sentiments i tradicions.
He viscut sola aquests darrers i feixucs anys. No sé quants, n’he perdut el compte. Gairebé sense sortir de casa. Ja no vull veure el món. Prefereixo evitar-lo del tot. La meva ment té millors paisatges, carrers i llocs, on la gent que vaig estimar i encara estimo, segueix viva.
Avui, com passa una vegada a l’any per aquesta diada, m’ha arribat la rosa. Me la envio a mi mateixa, encarregada dies abans i acompanyada d'una carta... d'aquesta manera, continua arribant.
Sempre és el mateix antic missatge, l'escrit per ell fa tant de temps.

Com el trobo a faltar...
Tremolant de expectació, em vaig a seure al sofà i tornaré a rellegir-lo una vegada més, mentre encara em quedi alè i encara sigui jo mateixa...