Diada de Sant Jordi ...(resseguint antics escrits)

“-Arrugues a la pell de les meves mans llaurades pel temps. A la penombra de la cambra prop del balcó, envoltada de silenci i pols, observo  com aquests dits vells i  llargs aferrats a les cortines em deixen veure el que passa a  fora. A la Rambla de les Flors, avui una  vegada més és festa i tot és un anar amunt i avall de gent, colors, olors, sentiments i tradicions.

He viscut sola aquests darrers i feixucs anys. No sé quants, n’he perdut el compte. Gairebé sense sortir de casa. Ja no vull veure el món. Prefereixo evitar-lo del tot. La meva ment té millors paisatges, carrers i llocs, on la gent que vaig estimar i encara estimo, segueix viva.

Avui, com passa una vegada a l’any per aquesta diada, m’ha arribat la rosa. Me l’envio a mi mateixa, encarregada dies abans, acompanyada d'una carta. D'aquesta manera, continua arribant.

Sempre és el mateix antic missatge, l'escrit per ell fa tant de temps.

Com el trobo a faltar...”

 La Maria no té edat. La va perdre un capvespre en què la tristesa es va instal·lar a casa seva.
Aquell dia va néixer una nova dona que hauria d'enfrontar-se a aquesta intrusa cada matí.
El dies es succeïen i els combats eren cada vegada més aferrissats.
Totes les armes del món no podien amb aquella sensació d'ocupació per força, d'invasió de tots els racons de la seva pell per aquella substància enganxosa, que se li adheria amb l’amargor de la pena.

Tot i així, hi va haver un temps en que cada matí la Maria sortia al carrer amb ganes, i intentava recuperar el somriure que la maleïda tristesa havia segrestat. S’ho devia a ella mateixa i sobre tot, li ho devia a ell, que ja no hi era però que sabia que no li hagués agradat veure-la així.
De vegades fins i tot, li semblava  que ho aconseguia, i pujava feliç el costerut carrer que la portava a casa. Taral·larejava baixet alguna cançoneta, amb un petit somriure dibuixat a  la seva cara, que en qualsevol moment, sempre acabava per  desaparèixer.

De vegades la il·lusió, il·lusionar-se, és l'esperança de l'avenir. Després ve i res és com ho vas pensar, perquè gairebé mai passa res com caldria.

I ella va seguir sola, amb els seus records i la companyia d’una tristesa que, amb els anys, es va anar  fent un xic més dolça, més tendra i lleu, quasi malenconiosa.

I avui un cop més per Sant Jordi, com  cada any li ha arribat la  rosa i el seu enyorat poema.

“-Tremolant d’expectació, me’n vaig a seure al sofà i tornaré a rellegir-lo una vegada més, mentre encara em quedi alè i encara sigui jo mateixa... Bona diada de Sant Jordi, estimat, allí on siguis, bona diada.”

Nit de Reis

 Aquest vespre sota molts balcons, a places i carrers, hi haurà una gentada de grans i petits a l'espera del seguici real.
Fa molt de vent i segur que els grans s’arreceraran a les portalades de les botigues de tant en tant, mirant de no perdre el lloc a la vorera per quan passin . Els nens, menys previsors i més inquiets, correran amunt i avall nerviosos i esvalotats . Pobles i ciutats estan molt bonics avui, amb les il·luminacions  de Nadal, les carrosses, els estels de purpurina i sobretot, la llum dels ulls de la mainada.

Recordo que de nena teníem pocs regals per reis. Normalment es tractava de coses pràctiques: un jersei, un pijama, mitjons. Odiava el retorn a l'escola perquè jo tornaria a ser de les poques que no estrenava estoig.

Un any a casa, em van portar una nina que caminava sola. Mira que en fa d’anys, i encara me’n recordo. També eren temps difícils, tant que  quan vaig ser prou gran, vaig saber que la meva mare la havia pagat a terminis...

Suposo que unes festes tan magres en la meva infantesa, han fet que de gran no les hagi avorrit, al contrari, m'encanten i he procurat transmetre aquest sentiment d’il·lusió als meus fills.

Miro als nens amb les seves carones expectants i neguitoses, i retorno a aquelles nits en que em costava agafar el son pensant en el que em trobaria a l’endemà al plat que havia parat amb la meva avia davant la finestra del menjador, amb  pa sec pels camells i una copeta de vi ranci per cada rei.

Ara ja som grans per creure en els reis mags.
Però vull creure que molts, com jo, no hem perdut la fe en la màgia.
En qualsevol moment, la vida ens pot llançar un caramel sorprenent per sorpresa.
I tenir aquesta capacitat de ser receptiu als miracles, és un gran regal.

Que us portin tot lo bo i millor, companys. Bona diada de Reis.

BON ANY!!

Quan era una nena, escrivíem el Cap d'Any sobre el marbre blanc de la taula de la cuina de la casa dels meus avis. Sopant a torns. Primer els nens. Després la gent gran.
I mentre els adults celebraven i parlaven de les seves coses, d'aquelles coses que a mi em sonaven tan llunyanes i incomprensibles, nosaltres remenàvem armaris  i ens disfressàvem amb llençols vells i els vestits i les corbates del baguls de fusta  de les golfes.

En aquells anys el centre era la tele, primer en blanc i negre i desprès en colors. Les gales interminables, totes d'or i purpurina barata. El Thriller de Michael Jackson, la teta de la Sabrina, el raïm menjat a deshora per culpa d'una presentadora despistada i els quarts que no eren quarts. I els especials de Martes y Trece de fons, mentre després del ressopó, fèiem  partides aferrissades al “Ramiro” que ens escuraven la calderilla de les butxaques, i ens feien passar l’estona fins a la matinada.

Va arribar el temps de la vida per davant. Menjar el raïm a corre-cuita, amb el vestit nou i el pentinat de perruqueria per sortir a cremar la nit. I tornar a casa quasi de dia, de vegades sense ni haver-ho passat bé de debò, però amb el cansament i la ressaca a l'ànima. I despertar  amb el riure de la veïna que veia una d'aquelles obres de la Lina Morgan, un colacao ben calent i de tornada cap al llit, que el cos no estava per masses bromes...

Després va venir la calma.

Curiosament aquests són els Caps d’Any que menys recordo, potser perquè creia tenir-ho tot, i no era conscient del delicat equilibri que governa les nostres vides.

Porto una bona estona intentant recordar algun detall especial de l’últim, però no me’n surto.
Potser és que només trobem a faltar les coses quan les hem perdut definitivament, potser és que som tan capsigranys, que no sabem apreciar els petits instants de felicitat fins que s'escapen per la finestra oberta, volant com ocells de la gàbia, per no tornar mai més.

Però sigui com sigui, el que més celebro i agraeixo és el fet de poder ser-hi tots junts, el poder anar fent camí amb els qui estimo, perquè encara que son uns temps delicats i difícils, també hi passen coses bones i especials.

I així, enredats en somnis, records i absències, anem deixant passar els dies i les hores. I gairebé sense adonar-nos, tornem a estar davant d'un televisor encès, o al voltant d’una taula, o al mig de la plaça, amb dotze raïms al plat, prenem consciència de lo ràpid que passa el temps.

Feliç Nit. Bon Any. Que es compleixin tots els somnis i propòsits i sobretot, que sigui per molts anys més.

Mala Sort

                                            JUICY SALIF, Philippe Starck 1990 (Relats Conjunts)

Era un bon viatge el que portava a la deixalleria, l'últim del dia. Una rentadora i uns quants  quilos de xapa de la  prestatgeria de la botiga que feia dies que aguaitava, quan se’n va adonar  que estaven de reformes. També algunes cosetes més petites, restes de articles que no és venien. “-Espremedores-” li havia dit la mestressa quan ell li havia preguntat per aquells estris de tres potes mentre els  anava carregant al carretó.

“-Espremedores de què? de butxaques?” -havia contestat ell fent broma mentre ja pensava a quant vendria aquella quincalla. Semblava alumini, almenys deu o dotze euros en trauria.

Ja havia perdut el compte dels anys que portava amb el seu  carretó traginant amunt i avall per carrers i barriades.

No recordava la seva edat ni el dia del seu aniversari, ni tampoc si alguna vegada ho va saber. La seva germana deia que seixanta i escaig. La seva germana... que bona que era! Si no hagués estat per ella, no hagués pogut criar els seus dos fills. Ella i el seu home vivien en un pis de “La Mina”, un bloc de totxanes amb un sostre molt millor que el de  la seva barraca del Camp de la Bota;  allà li va portar els nens quan va morir la seva Santa,  per poder seguir treballant i guanyar-se la vida per  la canalla.

Feia molt que no els veia. Abans, de petits, quan no eren a casa , aprofitava per portar els diners que aconseguia amb la ferralla.

N’estava orgullós d’ells.

Ara que eren grans i vivien pel seu compte, seguia enviant-los diners. L’Eugeni, el rector, l’ajudava amb això dels ingressos i dels bancs, perquè ell amb prou feines si sabia llegir.  Als nanos, els hi havien explicat que aquells diners eren d’uns fons  d’estalvis que els hi havia deixat el seu pare, que va morir sent marí mercant. Lo de “marino” va ser  idea seva; sempre li havia fet il·lusió poder navegar pels mars, com a les pel·lícules que veia a vegades “d’estranquis”  a algun cinema de carrer a l’estiu.  

I aixì és va anar consumint de mica en mica, entre “bocates” de mortadel·la i “quintus”, empenyent el carretó, arreplegant i venent tot el que hi cabia  perquè no els faltés de res al nens, com havia promès a la seva dona.

De vegades el de la deixalleria li deia:
“Roman, fas mes viatges que el vint-i-nou! - mentre li pesava la càrrega a la bàscula - això no serà pas robat?”

“-Abans mort, paraula de gitano!”- responia sempre-. I era veritat. Abans mort que portar diners robats als seus fills.

Els va veure créixer des de lluny. Des de darrere d'un contenidor quan anaven a l'escola o des del fons de la parròquia quan van fer la comunió. Amb llàgrimes als ulls va pensar que això era millor a que sabessin qui era ell en realitat: Un drapaire, un pobre drapaire amb el “trajo” estripat, una gorra vella, unes espardenyes i el sac a l’esquena, com van ser abans que ell el seu pare, i el pare del seu pare.

Quina mala sort, havia d'haver mirat bé abans de creuar de nit la carretera. Van ser les presses perquè no li tanqués la deixalleria.

En Roman va mirar el seu  carretó destrossat per l’impacte, i tota la càrrega escampada al voltant. La requincalla brillava i l’enlluernava per les llums  d’aquella ambulància amb un enorme “112” pintat al costat, mentre aquella gent intentaven salvar-lo estirat a la cuneta.

“Espremedores...” -va pensar en mig d’una mena de boira- “ Per treure-li el suc a què? ... a la vida, potser?”

I va tancar els ulls.
I va navegar.

Campions!

Dissabte el FC Barcelona va guanyar la final de la competició Europea més important davant un magnífic rival, el  Manchester United.

Cal  treure’ns el barret davant  del Manchester, perquè de tots els clubs als que s'ha enfrontat el Barcelona, ​​crec que ha estat el més assenyat, el millor rival, el més respectuós i el més elegant de tots . (Elegants fins hi tot quan arribaven a l'estadi, tant tocats i posats i ben vestits, recoi!)

 El seu capità va admetre que mai havia jugat contra un equip com el Barcelona, i que la victòria havia estat molt merescuda. El seu entrenador, Sir Alex Ferguson, una llegenda del futbol anglès, més del mateix al reconèixer que mai fins ahir, havien rebut un “bany” de joc com el que els hi va caure al damunt . Això si que és saber perdre!

Suposo que ningú s'atrevirà a dir  que lo de dissabte no va ser futbol, no? Suposo que ningú tindrà els trons de posar en dubte el joc del Barça, oi? Ni teatre, ni àrbitres comprats ni  romanços, ni po... Ui, ui, ui! d'això..."punyetes" en vinagre per tocar el que no sona . Perquè si quedava encara  algun dubte sobre quin és el millor equip d'Europa ( i  casi afegiria  que del món), va quedar molt clar que, ara per ara, aquest equip és el Barça.

La de comentaris que hem tingut d'aguantar durant tota la temporada; la  mala baba que hem hagut de suportar: que si dopping, que si els àrbitres només afavoreixen el Barça, que si som uns teatrers ... doncs NO! Com ahir va dir en Piqué al Camp Nou, mentre els altres jugadors es mossegaven la llengua per no dir el que realment pensaven, els del Barça no fan res de tot això: només juguen a futbol, i renoi, que bé que ho fan!!

Quin  partidàs! quins passis! quina demostració de joc! quins gols! quins jugadors! quin entrenador! quin club! quina afició!!  Ai! que em quedo sense alè una altre vegada!

Que em dieu de la passada de Xavi a Pedro? genial, increïble!
I del gol de Messi? En tots aquests anys no l'havia vist tan eufòric en la celebració d’un gol! Que gran, però que gran que és aquest nano!
I la meravella de Villa què, eh? muts es van quedar amb el tros de golarro que va fer, i consti que s'ho mereixia el xicot que n’hi entrés un d’aquests, tu!
I en Guardiola ... ainsss! quina humilitat i que guapo i que “senyor”!! Va fer que els seus jugadors fessin el passadís d'honor al Manchester. Esportivitat absoluta,  i “saber estar”, com sempre.

I a casa, una gran festa! Primer molts nervis tot i veure lo bé que ho feien, (sóc patidora de mena,  i no puc fer-hi més i els meus ja ho saben: jo pujo i baixo escales quan hi ha un partit així, i ostres si me’n vaig fer un tip d’anar amunt i avall entre gol i gol!) I després al final, explosió d’alegria, pell de gallina i emocions a vessar que  fins i tot, em van fer caure la llagrimeta quan en  Puyol va cedir el braçalet de capità a Abidal, i aquest va alçar la copa; quin gest! quins valors! Que bons que sou nois!!

Amb els temps que corren, al cap i a la fi el futbol no ens dóna pas de menjar, ja ho sé, però que carai! Diades com la de dissabte són les que fan que aquest món nostre no s'oblidi de la il·lusió, i ens facin sortir al carrer amb rauxa a fer volar unes senyeres amb els nostres colors, i a cridar de goig per deixar anar tota la ràbia i tensió acumulades.

I tot això sense haver de preguntar-nos "per que?" ...Que quin per que? Que per que els embolcalls dels “Sugus” de pinya són blaus, per exemple?  no sé, però el que si sé, és que l'important no és l'embolcall, sinó el de dins, el fons de tot plegat.

“El futbol et torna el que li dónes”. Oh i tant! I la glòria és nostra.

Visca el Barça i Visca Catalunya!!

 

E.O.I.

"Partes" de guerra dels meus  examens a  la Escola Oficial d’Idiomes:

-  Primer “Writing”de Maig, el de “lamarequevaparirelsdelondonielgoldeneyedelapunyeta”. 

    Notes: B1: 4 - B2: 2 . 

    Es a dir, un 6 pelón, que suposa la primera  catejada...sort que farà mitjana  amb l’altre redacció que hem de fer!.

-   Segon “Writing”una setmana després. Impressió en  acabar: "sembla que més bé... "

    Resultat: B1: 4 - B2: 4 . Total: 8 que fent mitja amb el primer, em deixa un 14%, o el que és igual,  un 7 per aquesta destresa. De moment, una al sac.

-  Examen de “Grammar” ( el més llarg i feixuc ). Impressió en acabar: Regulín tirant a “no sé pas si...”. 

   Nota: 12 sobre 20. 

   Ja ho sabia! Ai Senyor! la cosa pinta malament,( calia un 13 mínim per aprovar ) haurem de apretar com sigui en els que falten!!

   

-  Examen de “Listening” ( el que més por em fa sempre ). Impressió al acabar: Un desastre absolut o altrament  dit, “quinamerdadexamenquehefetperlamordedéusenyor”. Nota: 8,5  sobre 20. 

    Desesperació. 

    Començo a fer càlculs matemàtics de mitjanes i combinatòries, com els dels equips de futbol a punt de baixar a segona a final de temporada...

-  Examen de “Reading” el mateix dimecres. Impressió al acabar:  "Aquest sí, rodó!"

    Nota: 20 sobre 20. Visca! 

    Encara em queda l’últim i definitiu; cal esmolar les eines i posar-hi els cinc sentits  perquè pot ser el decisiu.

-  Examen de “Speaking” l’altre dimecres. Impressió en acabar: “Home mira... potser ho he fet prou bé, no?”. 

    Nota: 8,25 ! El meu primer 8,25 per xerrar en English que em dona el tant per cent necessari per aprovar la segona avaluacióóóóóóóóóo´!!

El dilluns passat, Notes finals de les avaluacions: 72,5% ò sigui, un notable, que  serveix per saber que sóc APTE per passar de curs. ( Que ho sóc per altres coses, ja ho sabia d’abans! )

He aprovat, he aprovat, he aprovat!! Sóc una dels únics cinc de tota la classe que hem aprovat sense haver de presentar-nos  a l’examen oficial de Juny!!!

Ja he dit que he aprovat?  Doncs: HE APROVAAAAAAT!!!!

Estic cansada...

Cansada de tot? no, de tot no, però si de moltes coses. Estic cansada de tot i de res ... estic cansada d'estar cansada.  

Setmana d'exàmens... qui em manava a mi ficar-me en aquests rebomboris a hores d'ara una altra vegada!!