“-Arrugues a la pell
de les meves mans llaurades pel temps. A la penombra de la cambra prop del
balcó, envoltada de silenci i pols, observo
com aquests dits vells i llargs
aferrats a les cortines em deixen veure el que passa a fora. A la Rambla de les Flors, avui una vegada més és festa i tot és un anar amunt i
avall de gent, colors, olors, sentiments i tradicions.
He viscut sola aquests
darrers i feixucs anys. No sé quants, n’he perdut el compte. Gairebé sense
sortir de casa. Ja no vull veure el món. Prefereixo evitar-lo del tot. La meva
ment té millors paisatges, carrers i llocs, on la gent que vaig estimar i
encara estimo, segueix viva.
Avui, com passa una
vegada a l’any per aquesta diada, m’ha arribat la rosa. Me l’envio a mi mateixa,
encarregada dies abans, acompanyada d'una carta. D'aquesta manera, continua
arribant.
Sempre és el mateix
antic missatge, l'escrit per ell fa tant de temps.
Com el trobo a
faltar...”
La
Maria no té edat. La
va perdre un capvespre en què la tristesa es
va instal·lar a casa seva.
Aquell dia va néixer una nova dona que hauria d'enfrontar-se a aquesta intrusa cada matí.
El dies es succeïen i els combats eren cada vegada més aferrissats.
Totes les armes del món no podien amb aquella sensació d'ocupació per força, d'invasió de tots els racons de la seva pell per aquella substància enganxosa, que se li adheria amb l’amargor de la pena.
Aquell dia va néixer una nova dona que hauria d'enfrontar-se a aquesta intrusa cada matí.
El dies es succeïen i els combats eren cada vegada més aferrissats.
Totes les armes del món no podien amb aquella sensació d'ocupació per força, d'invasió de tots els racons de la seva pell per aquella substància enganxosa, que se li adheria amb l’amargor de la pena.
Tot i així, hi va
haver un temps en que cada matí la Maria sortia
al carrer amb ganes, i intentava recuperar
el somriure que la maleïda tristesa havia segrestat. S’ho devia a
ella mateixa i sobre tot, li ho devia a ell, que ja no hi era però que sabia
que no li hagués agradat veure-la així.
De vegades fins i tot, li semblava que ho aconseguia, i pujava feliç el costerut carrer que la portava a casa. Taral·larejava baixet alguna cançoneta, amb un petit somriure dibuixat a la seva cara, que en qualsevol moment, sempre acabava per desaparèixer.
De vegades fins i tot, li semblava que ho aconseguia, i pujava feliç el costerut carrer que la portava a casa. Taral·larejava baixet alguna cançoneta, amb un petit somriure dibuixat a la seva cara, que en qualsevol moment, sempre acabava per desaparèixer.
De
vegades la
il·lusió, il·lusionar-se, és l'esperança de l'avenir. Després ve i
res és com ho vas
pensar, perquè gairebé mai
passa res com caldria.
I ella
va seguir sola, amb els seus records i la companyia d’una tristesa que, amb els
anys, es va anar fent un xic més dolça,
més tendra i lleu, quasi malenconiosa.
I avui
un cop més per Sant Jordi, com cada any
li ha arribat la rosa i el seu enyorat poema.
“-Tremolant d’expectació,
me’n vaig a seure al sofà i tornaré a rellegir-lo una vegada més, mentre encara
em quedi alè i encara sigui jo mateixa... Bona diada de Sant Jordi, estimat,
allí on siguis, bona diada.”
6 comentaris:
La meva rosa per tu
http://i39.tinypic.com/30uqzk2.jpg
Uf, preciós, m'ha agradat molt aquesta història... Molt bona diada..!
Gracies Xarnego, és preciosa! petons.
M'agrada que t'agradi Yàiza! Gràcies per passar-te per aquí!
Crec que encara tinc una mitja horeta per felicitar-te el Sant!! :-))
Moltes felicitats, MONTSE!!
Publica un comentari a l'entrada