Viure

És difícil saber viure cada dia, no només existir, saber guanyar i saber perdre, poder dibuixar somriures al nostre voltant i sobretot, no anar a dormir mai sense somnis . A lo millor el truc de la cosa està a no pensar massa en tot plegat...

Unes sabatilles velles

Avui he llençat les meves sabatilles velles.

Bé,  ja sé que no és res d’extraordinari, però és que a mi em costa molt llençar les coses, m’aferro tremendament a elles, ves que hi farem; les he estat mirant i he decidit que ja no podia ajornar més el moment.

De fet me’n vaig adonar ahir, quan en vaig tirar una als meus fills per posar pau en una de les seves continues picabaralles (vull aclarir que això no és maltractament, eh? Mai encerto, i per ells és com el so de la campana en un combat de boxa: quan senten el crit, o veuen passar volant una sabatilla, se’ls calmen els ànims i tornen al seu racó del “ring”,  a punt per tornar-hi ben aviat. Amb fills adolescents a casa tot és com és, i sovint calen mesures per poder gaudir d’uns  breus moments de pau a la llar ).

El cas és que quan la vaig recuperar, me’n vaig adonar que li havia arribat la seva hora.  

Companyes fidels, han patit molts llançaments per l’aire, m’han portat escales amunt i avall buscant samarretes i mitjons bruts, posant rentadores, escombrant i fregant terres, i han aguantant sense protestar que quan al vespre finalment m’assegués al sofà, les deixés abandonades a terra per poder seure-hi arraulida.  Ai las!

Sempre m’ha  costat llençar coses, sobretot si les he fet servir temps. Per això sóc molt comprensiva amb la “Síndrome de Diògenes” dels meus fills, perquè jo sóc igual; a mi tot em val i em costa desprendre’m, encara que des que sóc mare, he hagut d’aprendre a ser més dura. Per força.

Ara puc endreçar els armaris i llençar les coses que ja no serveixen. No m’ho passo bé, però  si  s’ha de fer ho faig, no fos cas que algun dia haguéssim de passar per la vergonya de que els serveis socials ens vinguessin a desallotjar d’una casa plena de trastos.

Els meus fills ho guardarien tot: pedres d’una excursió del “cole”, petxines que varem trobar a la platja un dia d’hivern, papers i paperots, revistes de l’any de la Mariacastanya, jaquetes que s’han fet petites i mai més portaran però que els hi agradaven molt, jocs que els hi falten la meitat de peces, vinils sense tocadiscos, dents de llet... al final he hagut de fer el que feia la meva avia: llançar les coses quan no hi són, i la veritat és que quasi sempre, si no ho veuen, no les troben a faltar i així no pateixen.

El meu home no ho entén, jo si.

El meu home em recrimina la meva permissivitat, jo callo, perquè sé  que aviat “els meus nens” també començaran a  abandonar coses sense pensar-s’ho tant, començant pels seus pares, els seus amics  d’infantesa, nuvis i núvies, cotxes o el que sigui.

I és que encara que de vegades volin sabatilles, o clatellots de realitat, segons les edats, per a mi ells si que són únics i especials.  He procurat que ho sabessin, compartir-hi  jocs, cançons i rialles, i he nodrit la seva fantasia amb contes,  històries i explicacions inversemblants a munts de preguntes, costums i tradicions. Potser no ho he fet bé del tot. Potser quan s’adonin que les coses no són tant així, em retreguin el no haver-los previngut sobre el que és la vida. Però si arriba aquest moment, espero que puguin entendre que l’únic que he fet, és intentar ajudar-los a teixir records feliços, que és el que al final ens queda.

Per què els fills creixen i és fan grans molt de pressa. Les mames i els papes triguem uns anys a descobrir-ho. De primer ens sembla que els tindrem sempre igual, però mica en mica ens adonem que no és així, i abans del que ens pensem, arriba el dia en què volen del niu.

Per això mentre pugui, penso gaudir del que queda de la infantesa, tendresa i complicitat dels dos que tinc a casa.

I consti que ho faig per egoisme, pur i dur, i  sense cap penediment.

La Màquina d'Escriure

Probablement siguin les presses i el poc temps lliure, o potser que tornem a enfilar un any costerut i prou ple d’interrogants el que faci que em sigui difícil trobar  inspiració per escriure al bloc. Hi ha ratxes amb més idees, amb més necessitat d'escriure des de dins, amb més ganes, i d'altres que no. I de fet, avui aquí estic, sense saber ben bé cap on tirar.

El cursor de la pantalla de l’ordinador ja porta estona  pampalluguejant com dient-me  “-Vinga noia, que no escrius res?” ( la qual cosa pot arribar a ser emprenyador, la veritat)  i no sé perquè, de sobte m’ha vingut a la memòria la meva primera maquina d’escriure, allà pels anys setanta i pico. Me la varen regalar els meus pares quan tenia dotze o  tretze anys per un sant o aniversari, no ho sé ben bé, però va ser  tot un aconteixement a la meva vida d’estudiant. Aquella màquina amb el seu estoig "portàtil" mida "king-size",  em van acompanyar durant molts anys amunt i avall en anades i vingudes per aquests mons de Déu.

Quan vaig posar-hi el primer foli i vaig fer girar el seu corró, recordo que  vaig pensar que les coses havien canviat radicalment i per sempre: Ara sí que era una escriptora com cal. S'havien acabat els  quaderns escolars amb lletra de cal·ligrafia manuscrita de col·legi de monges (que per cert, també m'han seguit en cada canvi de casa) a on escrivia totes les meves coses.   

No tenia la tecla “Ctrl” ni “Alt” ni “Esc”, però l'espetec de les tecles repicant  i l'elegant so del carro en arribar al final de la  línia anunciat per l’alegre dringar de l’artilugi, tenien un “glamour” molt superior a la melodia d'inici de “Windows”.  

 

A principis dels cinquanta  un compositor americà, Leroy Anderson, li havia composat fins i tot una simfonia que va esdevenir un clàssic,  perquè no cal dir que els artefactes mecànics, sempre sonen millor que els electrònics encara que això, és clar, no és més que un gust personal.

Malgrat lo dit, aquell primer dia d’aquest pas de gegant en quant a "noves tecnologies" que acabava de fer, lluny de inspirar-me,  em va bloquejar del tot i només vaig encertar a escriure un ensopit "hola" al full que esperava amatent. 

Va ser massa; suposo que més o menys com si  a José Luis López Vázquez li haguessin regalat un “Iphone” en els minuts inicials de "La Cabina"( ...ves també el que em ve al cap ara!).  

Aquella andròmina era pràctica i fabulosa, però no sabia ben bé què fer-ne.

Asseguda davant el teclat que veia per primera vegada, i sense res per escriure, vaig començar a fixar-me en les tecles: Q, W, E, R, T, Y ... i en la seva aparentment capritxosa distribució. Van haver de passar molts anys fins que vaig saber perquè les lletres es disposen d'aquesta manera en especial. 

El que sí recordo amb claredat tants anys després, és que en veure aquelles lletres (blanques sobre fons negre) vaig pensar que les coses que escriuria des de llavors, ja estaven  allà, que només calia prémer les tecles en l'ordre correcte perquè sortissin. Tan senzill com això.

I de fet, ara que ja fa tant de temps que la vella “Hispano Olivetti” s'ha convertit en una digna jubilada que  em segueix mirant cada matí en qualitat d'objecte decoratiu, segueixo pensant el mateix: les paraules continuen estant a les puntes dels dits que premen les tecles, ara de l’ordinador; només cal deixar que volin lliures i es transformin en histories que perviuran més enllà de nosaltres.

I ves per on, quasi sense adonar-me'n, avui s'han anat trenant fins a desgranar aquest record que s’hi amagava enjogassat.

Diada de Sant Jordi ...(resseguint antics escrits)

“-Arrugues a la pell de les meves mans llaurades pel temps. A la penombra de la cambra prop del balcó, envoltada de silenci i pols, observo  com aquests dits vells i  llargs aferrats a les cortines em deixen veure el que passa a  fora. A la Rambla de les Flors, avui una  vegada més és festa i tot és un anar amunt i avall de gent, colors, olors, sentiments i tradicions.

He viscut sola aquests darrers i feixucs anys. No sé quants, n’he perdut el compte. Gairebé sense sortir de casa. Ja no vull veure el món. Prefereixo evitar-lo del tot. La meva ment té millors paisatges, carrers i llocs, on la gent que vaig estimar i encara estimo, segueix viva.

Avui, com passa una vegada a l’any per aquesta diada, m’ha arribat la rosa. Me l’envio a mi mateixa, encarregada dies abans, acompanyada d'una carta. D'aquesta manera, continua arribant.

Sempre és el mateix antic missatge, l'escrit per ell fa tant de temps.

Com el trobo a faltar...”

 La Maria no té edat. La va perdre un capvespre en què la tristesa es va instal·lar a casa seva.
Aquell dia va néixer una nova dona que hauria d'enfrontar-se a aquesta intrusa cada matí.
El dies es succeïen i els combats eren cada vegada més aferrissats.
Totes les armes del món no podien amb aquella sensació d'ocupació per força, d'invasió de tots els racons de la seva pell per aquella substància enganxosa, que se li adheria amb l’amargor de la pena.

Tot i així, hi va haver un temps en que cada matí la Maria sortia al carrer amb ganes, i intentava recuperar el somriure que la maleïda tristesa havia segrestat. S’ho devia a ella mateixa i sobre tot, li ho devia a ell, que ja no hi era però que sabia que no li hagués agradat veure-la així.
De vegades fins i tot, li semblava  que ho aconseguia, i pujava feliç el costerut carrer que la portava a casa. Taral·larejava baixet alguna cançoneta, amb un petit somriure dibuixat a  la seva cara, que en qualsevol moment, sempre acabava per  desaparèixer.

De vegades la il·lusió, il·lusionar-se, és l'esperança de l'avenir. Després ve i res és com ho vas pensar, perquè gairebé mai passa res com caldria.

I ella va seguir sola, amb els seus records i la companyia d’una tristesa que, amb els anys, es va anar  fent un xic més dolça, més tendra i lleu, quasi malenconiosa.

I avui un cop més per Sant Jordi, com  cada any li ha arribat la  rosa i el seu enyorat poema.

“-Tremolant d’expectació, me’n vaig a seure al sofà i tornaré a rellegir-lo una vegada més, mentre encara em quedi alè i encara sigui jo mateixa... Bona diada de Sant Jordi, estimat, allí on siguis, bona diada.”

Nit de Reis

 Aquest vespre sota molts balcons, a places i carrers, hi haurà una gentada de grans i petits a l'espera del seguici real.
Fa molt de vent i segur que els grans s’arreceraran a les portalades de les botigues de tant en tant, mirant de no perdre el lloc a la vorera per quan passin . Els nens, menys previsors i més inquiets, correran amunt i avall nerviosos i esvalotats . Pobles i ciutats estan molt bonics avui, amb les il·luminacions  de Nadal, les carrosses, els estels de purpurina i sobretot, la llum dels ulls de la mainada.

Recordo que de nena teníem pocs regals per reis. Normalment es tractava de coses pràctiques: un jersei, un pijama, mitjons. Odiava el retorn a l'escola perquè jo tornaria a ser de les poques que no estrenava estoig.

Un any a casa, em van portar una nina que caminava sola. Mira que en fa d’anys, i encara me’n recordo. També eren temps difícils, tant que  quan vaig ser prou gran, vaig saber que la meva mare la havia pagat a terminis...

Suposo que unes festes tan magres en la meva infantesa, han fet que de gran no les hagi avorrit, al contrari, m'encanten i he procurat transmetre aquest sentiment d’il·lusió als meus fills.

Miro als nens amb les seves carones expectants i neguitoses, i retorno a aquelles nits en que em costava agafar el son pensant en el que em trobaria a l’endemà al plat que havia parat amb la meva avia davant la finestra del menjador, amb  pa sec pels camells i una copeta de vi ranci per cada rei.

Ara ja som grans per creure en els reis mags.
Però vull creure que molts, com jo, no hem perdut la fe en la màgia.
En qualsevol moment, la vida ens pot llançar un caramel sorprenent per sorpresa.
I tenir aquesta capacitat de ser receptiu als miracles, és un gran regal.

Que us portin tot lo bo i millor, companys. Bona diada de Reis.

BON ANY!!

Quan era una nena, escrivíem el Cap d'Any sobre el marbre blanc de la taula de la cuina de la casa dels meus avis. Sopant a torns. Primer els nens. Després la gent gran.
I mentre els adults celebraven i parlaven de les seves coses, d'aquelles coses que a mi em sonaven tan llunyanes i incomprensibles, nosaltres remenàvem armaris  i ens disfressàvem amb llençols vells i els vestits i les corbates del baguls de fusta  de les golfes.

En aquells anys el centre era la tele, primer en blanc i negre i desprès en colors. Les gales interminables, totes d'or i purpurina barata. El Thriller de Michael Jackson, la teta de la Sabrina, el raïm menjat a deshora per culpa d'una presentadora despistada i els quarts que no eren quarts. I els especials de Martes y Trece de fons, mentre després del ressopó, fèiem  partides aferrissades al “Ramiro” que ens escuraven la calderilla de les butxaques, i ens feien passar l’estona fins a la matinada.

Va arribar el temps de la vida per davant. Menjar el raïm a corre-cuita, amb el vestit nou i el pentinat de perruqueria per sortir a cremar la nit. I tornar a casa quasi de dia, de vegades sense ni haver-ho passat bé de debò, però amb el cansament i la ressaca a l'ànima. I despertar  amb el riure de la veïna que veia una d'aquelles obres de la Lina Morgan, un colacao ben calent i de tornada cap al llit, que el cos no estava per masses bromes...

Després va venir la calma.

Curiosament aquests són els Caps d’Any que menys recordo, potser perquè creia tenir-ho tot, i no era conscient del delicat equilibri que governa les nostres vides.

Porto una bona estona intentant recordar algun detall especial de l’últim, però no me’n surto.
Potser és que només trobem a faltar les coses quan les hem perdut definitivament, potser és que som tan capsigranys, que no sabem apreciar els petits instants de felicitat fins que s'escapen per la finestra oberta, volant com ocells de la gàbia, per no tornar mai més.

Però sigui com sigui, el que més celebro i agraeixo és el fet de poder ser-hi tots junts, el poder anar fent camí amb els qui estimo, perquè encara que son uns temps delicats i difícils, també hi passen coses bones i especials.

I així, enredats en somnis, records i absències, anem deixant passar els dies i les hores. I gairebé sense adonar-nos, tornem a estar davant d'un televisor encès, o al voltant d’una taula, o al mig de la plaça, amb dotze raïms al plat, prenem consciència de lo ràpid que passa el temps.

Feliç Nit. Bon Any. Que es compleixin tots els somnis i propòsits i sobretot, que sigui per molts anys més.

Mala Sort

                                            JUICY SALIF, Philippe Starck 1990 (Relats Conjunts)

Era un bon viatge el que portava a la deixalleria, l'últim del dia. Una rentadora i uns quants  quilos de xapa de la  prestatgeria de la botiga que feia dies que aguaitava, quan se’n va adonar  que estaven de reformes. També algunes cosetes més petites, restes de articles que no és venien. “-Espremedores-” li havia dit la mestressa quan ell li havia preguntat per aquells estris de tres potes mentre els  anava carregant al carretó.

“-Espremedores de què? de butxaques?” -havia contestat ell fent broma mentre ja pensava a quant vendria aquella quincalla. Semblava alumini, almenys deu o dotze euros en trauria.

Ja havia perdut el compte dels anys que portava amb el seu  carretó traginant amunt i avall per carrers i barriades.

No recordava la seva edat ni el dia del seu aniversari, ni tampoc si alguna vegada ho va saber. La seva germana deia que seixanta i escaig. La seva germana... que bona que era! Si no hagués estat per ella, no hagués pogut criar els seus dos fills. Ella i el seu home vivien en un pis de “La Mina”, un bloc de totxanes amb un sostre molt millor que el de  la seva barraca del Camp de la Bota;  allà li va portar els nens quan va morir la seva Santa,  per poder seguir treballant i guanyar-se la vida per  la canalla.

Feia molt que no els veia. Abans, de petits, quan no eren a casa , aprofitava per portar els diners que aconseguia amb la ferralla.

N’estava orgullós d’ells.

Ara que eren grans i vivien pel seu compte, seguia enviant-los diners. L’Eugeni, el rector, l’ajudava amb això dels ingressos i dels bancs, perquè ell amb prou feines si sabia llegir.  Als nanos, els hi havien explicat que aquells diners eren d’uns fons  d’estalvis que els hi havia deixat el seu pare, que va morir sent marí mercant. Lo de “marino” va ser  idea seva; sempre li havia fet il·lusió poder navegar pels mars, com a les pel·lícules que veia a vegades “d’estranquis”  a algun cinema de carrer a l’estiu.  

I aixì és va anar consumint de mica en mica, entre “bocates” de mortadel·la i “quintus”, empenyent el carretó, arreplegant i venent tot el que hi cabia  perquè no els faltés de res al nens, com havia promès a la seva dona.

De vegades el de la deixalleria li deia:
“Roman, fas mes viatges que el vint-i-nou! - mentre li pesava la càrrega a la bàscula - això no serà pas robat?”

“-Abans mort, paraula de gitano!”- responia sempre-. I era veritat. Abans mort que portar diners robats als seus fills.

Els va veure créixer des de lluny. Des de darrere d'un contenidor quan anaven a l'escola o des del fons de la parròquia quan van fer la comunió. Amb llàgrimes als ulls va pensar que això era millor a que sabessin qui era ell en realitat: Un drapaire, un pobre drapaire amb el “trajo” estripat, una gorra vella, unes espardenyes i el sac a l’esquena, com van ser abans que ell el seu pare, i el pare del seu pare.

Quina mala sort, havia d'haver mirat bé abans de creuar de nit la carretera. Van ser les presses perquè no li tanqués la deixalleria.

En Roman va mirar el seu  carretó destrossat per l’impacte, i tota la càrrega escampada al voltant. La requincalla brillava i l’enlluernava per les llums  d’aquella ambulància amb un enorme “112” pintat al costat, mentre aquella gent intentaven salvar-lo estirat a la cuneta.

“Espremedores...” -va pensar en mig d’una mena de boira- “ Per treure-li el suc a què? ... a la vida, potser?”

I va tancar els ulls.
I va navegar.