Els Estats d'ànim guien les nostres paraules, les dicten, les llancen, les amassen i acaricien, les trenquen o les besen. I també examinen i manipulen, i transformen, i es dolen o gaudeixen de les que llegeixen...
Sigueu Benvinguts!
divendres, 14 de març del 2014
Viure
És difícilsaber viurecadadia,nonomés existir,saber guanyarisaber perdre,poderdibuixarsomriuresal nostre voltantisobretot, noanar a dormirmaisensesomnis.A lo millorel truc de la cosaestà a nopensar massaen totplegat...
Pensar no és incompatible amb viure, trobo. El que diria és que viure no és el mateix que sobreviure, s'hi ha de posar alguna cosa més de la nostra part, i no sempre ho fem.
Segur que no és incompatible Xexu, però si fossis com jo que sóc neguitosa i patidora de mena,i tinc una perillosa inclinació a pensar sempre en "lo pitjor", potser també arribaries a pensar que el "no pensar" en segons què, és pura qüestió de supervivencia.
No pensar es dolent, pensar massa es pitjor. Tot i que no m’importaria estar mort, de vegades penso: que tal vegada el estar viu, fa feliç de viure a gent que m’envolta.
Xarnego, la vida sempre val la pena ser viscuda, siguin com siguin les nostres circumstàncies; si sabem buscar, trobarem quelcom pel que val la pena seguir. És clar que les coses massa sovint no són com nosaltres voliem o pensàvem, però en això consisteix l'aventura i perquè no, el joc de viure. Una abraçada.
Hola Pons, realment tampoc tinc tan clar que els suïcides estiguin convençuts que sigui millor morir que viure. Més aviat suposo que se'ls acaben les ganes o les forces, es deixen, ja no són ells mateixos i quan això passa, invariablement el tren et passa per sobre...
Cada dia hem d'intentar d'anar a dormir amb el dolç regust de que el dia ha valgut la pena. Per això ens cal saber garvellar molt bé les nostres il.lusions
6 comentaris:
Pensar no és incompatible amb viure, trobo. El que diria és que viure no és el mateix que sobreviure, s'hi ha de posar alguna cosa més de la nostra part, i no sempre ho fem.
Segur que no és incompatible Xexu, però si fossis com jo que sóc neguitosa i patidora de mena,i tinc una perillosa inclinació a pensar sempre en "lo pitjor", potser també arribaries a pensar que el "no pensar" en segons què, és pura qüestió de supervivencia.
No pensar es dolent, pensar massa es pitjor.
Tot i que no m’importaria estar mort,
de vegades penso: que tal vegada el estar viu,
fa feliç de viure a gent que m’envolta.
Crec que en això tothom hi està d'acord, millor estar viu que mort... bé, excepte els suïcides, però son minoria, de moment.
Xarnego, la vida sempre val la pena ser viscuda, siguin com siguin les nostres circumstàncies; si sabem buscar, trobarem quelcom pel que val la pena seguir. És clar que les coses massa sovint no són com nosaltres voliem o pensàvem, però en això consisteix l'aventura i perquè no, el joc de viure. Una abraçada.
Hola Pons, realment tampoc tinc tan clar que els suïcides estiguin convençuts que sigui millor morir que viure. Més aviat suposo que se'ls acaben les ganes o les forces, es deixen, ja no són ells mateixos i quan això passa, invariablement el tren et passa per sobre...
Cada dia hem d'intentar d'anar a dormir amb el dolç regust de que el dia ha valgut la pena. Per això ens cal saber garvellar molt bé les nostres il.lusions
Publica un comentari a l'entrada