Avui he llençat
les meves sabatilles velles.
Bé, ja sé que no és res d’extraordinari, però és
que a mi em costa molt llençar les coses, m’aferro tremendament a elles, ves
que hi farem; les he estat mirant i he decidit que ja no podia ajornar més el moment.
De fet me’n vaig
adonar ahir, quan en vaig tirar una als meus fills per posar pau en una de les
seves continues picabaralles (vull aclarir que això no és maltractament, eh? Mai
encerto, i per ells és com el so de la campana en un combat de boxa: quan
senten el crit, o veuen passar volant una sabatilla, se’ls calmen els ànims i
tornen al seu racó del “ring”, a punt
per tornar-hi ben aviat. Amb fills adolescents a casa tot és com és, i sovint calen
mesures per poder gaudir d’uns breus
moments de pau a la llar ).
El cas és que
quan la vaig recuperar, me’n vaig adonar que li havia arribat la seva
hora.
Companyes fidels, han patit molts
llançaments per l’aire, m’han portat escales amunt i avall buscant samarretes i
mitjons bruts, posant rentadores, escombrant i fregant terres, i han aguantant
sense protestar que quan al vespre finalment m’assegués al sofà, les deixés
abandonades a terra per poder seure-hi arraulida. Ai las!
Sempre m’ha costat llençar coses, sobretot si les he fet
servir temps. Per això sóc molt comprensiva amb la “Síndrome de Diògenes” dels
meus fills, perquè jo sóc igual; a mi tot em val i em costa desprendre’m,
encara que des que sóc mare, he hagut d’aprendre a ser més dura. Per força.
Ara puc endreçar
els armaris i llençar les coses que ja no serveixen. No m’ho passo bé, però si s’ha
de fer ho faig, no fos cas que algun dia haguéssim de passar per la vergonya de
que els serveis socials ens vinguessin a desallotjar d’una casa plena de
trastos.
Els meus fills ho
guardarien tot: pedres d’una excursió del “cole”, petxines que varem trobar a
la platja un dia d’hivern, papers i paperots, revistes de l’any de la
Mariacastanya, jaquetes que s’han fet petites i mai més portaran però que els
hi agradaven molt, jocs que els hi falten la meitat de peces, vinils sense
tocadiscos, dents de llet... al final he hagut de fer el que feia la meva avia:
llançar les coses quan no hi són, i la veritat és que quasi sempre, si no ho
veuen, no les troben a faltar i així no pateixen.
El meu home no ho
entén, jo si.
El meu home em
recrimina la meva permissivitat, jo callo, perquè sé que aviat “els meus nens” també començaran a abandonar coses sense pensar-s’ho tant,
començant pels seus pares, els seus amics
d’infantesa, nuvis i núvies, cotxes o el que sigui.
I és que encara
que de vegades volin sabatilles, o clatellots de realitat, segons les edats,
per a mi ells si que són únics i especials. He procurat que ho sabessin, compartir-hi jocs, cançons i rialles, i he nodrit la seva
fantasia amb contes, històries i
explicacions inversemblants a munts de preguntes, costums i tradicions. Potser
no ho he fet bé del tot. Potser quan s’adonin que les coses no són tant així,
em retreguin el no haver-los previngut sobre el que és la vida. Però si arriba
aquest moment, espero que puguin entendre que l’únic que he fet, és intentar
ajudar-los a teixir records feliços, que és el que al final ens queda.
Per què els fills
creixen i és fan grans molt de pressa. Les mames i els papes triguem uns anys a
descobrir-ho. De primer ens sembla que els tindrem sempre igual, però mica en
mica ens adonem que no és així, i abans del que ens pensem, arriba el dia en què
volen del niu.
Per això mentre
pugui, penso gaudir del que queda de la infantesa, tendresa i complicitat dels
dos que tinc a casa.
I consti que ho
faig per egoisme, pur i dur, i sense cap
penediment.
2 comentaris:
Genial el post. Si veiessis el meu armari descobriries que sóc dels teus, i que jo t'entenc perfectament, és clar. I si sóc coherent amb mi mateix, que sempre me'n vanto, el dia que tingui fills hauré de ser comprensiu amb ells també, a poc que surtin a mi.
M'agrada també la teva manera de dir les coses, en alguns casos gens adornada i dient les coses com són. Hi ha coses que fem per egoisme, i no està malament, és el rèdit que obtenim per tant esforç. I l'autocrítica tampoc és dolenta, però no hi ha un manual per fer les coses 'bé'. Per contra, hi ha mil i una maneres de fer-les correctament, ja que tots estem aquí i no hem sortit tan malament, i els nostres pares ens van criar de maneres molt diferents. En definitiva, el que importa és estimar. Si hi ha aquest amor i aquesta dedicació els detalls no importen tant.
Per cert, això de que les coses desapareguin quan ells no estan davant... un procedir força comú de ma mare, tot i que en casos molt concrets. Si la sabeu llarga les mares...
És que, no trobes Xexu que cada cosa guarda un record d'un moment, d'una llum, o d'una olor especial?? Doncs jo si i el meu home doncs... no tant. De tota manera aquesta diferència entre nosaltres és alhora un avantatge perquè ell és el meu perfecte "down-to-earth" que equilibra la nostra tribu.
Gràcies per les teves paraules, a mi si que m'agrada com escrius tu ... Ah! i tens raó, ningú et dóna un manual quan arriben els nens, i has d'aprendre a criar-los i malcriar-los sobre la marxa, però com que els estimes tant, és una experiència fantàstica que s'ha d'aprofitar al màxim.
Publica un comentari a l'entrada