Ha
arribat desembre i com cada any ja es comencen a veure les llums de Nadal penjades
a les botigues i als
carrers. Ja tornem a ser Nadal, una època temuda per alguns i estimada
per altres.
Arriben
els amics invisibles,
els dinars i sopars d'empresa, les sobretaules eternes
i els moments
incòmodes. Incòmodes, perquè t'ha tocat
seure amb el col·lega de treball o de classe amb qui mai has parlat,
amb qui no tens
res en comú o amb el típic setciències.
Ves, que hi farem, toca entomar-ho el millor que puguis, és Nadal!
També vestim les cases amb garlandes,
estrelles, mitjons i arbres de Nadal, naturals
o de plàstic, i
si som més tradicionals, fem el pessebre
amb “caganer” reivindicatiu inclòs. Arriben les festes, les reunions
familiars al voltant de les taules i, per descomptat,
el moment dels
regals; en aquests temps
de tràngol que vivim, cal aguditzar l'enginy perquè
no es dispari el pressupost que
sempre es queda curt, i sovint hi ha algú que proposa: “-Escolta, i si aquest any juguem
al “Amic Invisible” a casa?-“
El mecanisme d’aquest joc és senzill: paperets amb el nom de
cadascú, una mà innocent que
els sorteja, et
toca un nom, es diu un pressupost,
es pensa el regal, es compra i es lliura;
tu en reps un altre d'una altra persona i ja
està. Fàcil, no? Tothom té
un regalet, passes una estona divertida, i la cosa surt molt més econòmica que
comprar regals per tots. Hi ha versions
en les quals no se
sap qui t'ha regalat, versions amb
pistes ... però
el fi és el mateix: regalar.
En un moment
en què la globalització i les tradicions
angloamericanes cada vegada van arrelant més
i canviant les
nostres costums, els Reis Mags es
transformen en Pare Noel, i ja
tenim carabasses de Halloween per Tots Sants,
seria fàcil pensar en un origen similar, no? Doncs no.
Segons
la Wikipedia, que sap de tot això, aquesta costum va començar a Veneçuela a
finals del segle XIX, on es veu que antiguament estava molt malt vist que les dones casades o promeses es veiessin amb
els seus amics de sempre, així que varen decidir que per Nadal, es trobarien
per intercanviar regals i d’aquesta manera, poder passar unes estones junts.
Digue’ls-hi “tontes”! Amb els anys, aquesta tradició es va estendre a d’altres països del voltant i
finalment, arreu del món.
I aquí és quan a mi
em ve el problema
perquè, senyores i senyors, esta vist
que per a mi regalar no és el mateix que
per a molts dels meus amics invisibles. A mi m'agrada REGALAR, gaudir d'aquest acte de principi a fi; pensar en què li pot agradar a qui m’ha tocat,
anar a diverses botigues o una sola fins a trobar el
regal perfecte, el que m'omple
totalment, el que estic orgullosa de regalar, amb
el que estic desitjant
veure la cara de
qui el rep per percebre si li agrada o no, i si l’he encertat, emocionar-me i sentir-me feliç. Això per a mi és regalar.
Però resulta que per a molts altres no és així i mira, en el seu
dret estan però... per què
m'han de tocar a
mi sempre els seus regals de l'amic invisible? ¿Per
quéeeeeeee?
I consti que no és pel regal en si, que un detallet de
10 o 20 euros no li soluciona
la vida a ningú,
és pel fet
d'adonar-me que aquesta persona passa del regal, passa del joc, passa de
l'esperit; és només complir la papereta.
Comprar el primer que trobi, encara que
sigui mitja hora abans, sense pensar en l'altra
part, en la persona que ho està esperant amb
il·lusió (perquè qui digui que no li agraden els regals, és
mentida podrida!).
De vegades em sembla que seria millor anomenar-ho “l’Enemic invisible” quan veig el que he rebut
o el que he vist regalar a altres. I és que tampoc es qüestió de haver de comprar-ho. Si ho fem
amb els de casa,
el regal pot ser fer tasques de la llar que
normalment faci l'altra persona, o se li poden oferir ”fineses”, com per exemple trobar l'esmorzar
preparat a l'aixecar-se, o el menjar fet un dia,
unes postres especials, el llit calentet
amb una bossa d'aigua
calenta, el gos passejat...
Es tracta
de fer sentir especial a aquella persona en
aquestes festes i si vols, no cal
gastar-se gaires diners.
I quan arribi el dia del
lliurament de regals cadascú anirà obrint el seu regalet
intentant esbrinar per les cares dels demés quin d'ells és el
seu amic invisible. Uns bombons, un
assortiment de torrons, una
manualitat feta pels petits de la casa amb dedicació
i esforç, un marc amb una foto
molt especial per
a l'altra persona, una bufanda teixida a ma per
protegir-te del fred...
Malgrat tot, em sembla que
guardo tots els regals per absurds que siguin que m’han fet fins ara, perquè penso
que potser, l'altra persona al cap i a
la fi ho ha
fet amb bona
intenció (sí, sóc així ), i tot i que en aquell moment sempre em dic que
no hi tornaré a caure, al final hi torno, tant
a l'hora de comprar, com quan rebo el regal.
Perquè, de vegades ... (de vegades) tens la sort de que hi hagi algú que comparteixi
una part de la seva il·lusió,
temps i afecte amb tu. I que
aquest algú tingui la bona fortuna de tenir prou com per poder despistar-ne
una mica per fer-te un regal, el que
sigui, la bona fortuna de no anar massa "just".
I és
que al cap i a la fi, no cal que sigui un “gran” obsequi perquè, per a mi, tenir a prop una
persona que pensa
en tu, que t’estima i es pren interès en
voler pintar-te un somriure als llavis, en fer-te feliç, ja és prou regal per
si sol.
